La nit de Sant Joan. Robert Gerhard.

informació obra



Sinopsi:

Soirées de Barcelone és la segona creació per a ballet de Robert Gerhard. Escrita entre el 1936 i el 1939, va ser un nou encàrrec del Colonel de Basil per als Ballets Russos de Montecarlo que no va arribar a estrenar-se mai per la dissolució de la companyia. Léonide Massine desitjava un “ballet català” basat en les danses i festes populars catalanes, i per això es va traslladar a Berga, per poder presenciar les festes de la revetlla de Sant Joan. El resultat va ser un ballet que inicialment es diria Els focs de Sant Joan, amb un guió de Ventura Gassol, però que va rebre el nom de Soirées de Barcelone amb la finalitat que l’origen de la peça fos més identificable.

Basat, doncs, en la nit màgica de la revetlla de Sant Joan, una dansa de torxes engendra l’erotisme de les parelles, que s’uneixen íntimament, i conclou amb la celebració d’un casament a l’alba

En els 50 anys del traspàs d’un dels compositors catalans més universals, presentem aquesta coproducció amb la Fundació Juan March signada pel coreògraf i ballarí Antonio Ruz. Una oportunitat per gaudir de la seva música en aquesta interpretació onírica i refrescant.

Crítica: La nit de Sant Joan. Robert Gerhard.

13/10/2021

Una festa, completa radiografia des de l'arrel

per Jordi Bordes

La coreografia que s'ha pogut veure (massa poc temps) al Foyer del Liceu és d'aquells treballs que emocionen. Perquè, permet rescatar una obra de Robert Gerhard que es va quedar estruncada per la Guerra Civil. Perquè la nova composició parteix del moviment ambiciós dels Ballet russos de voler renovar l'ambient musical i dansístic de principis del segle XX. Perquè apel·la a una tradició del Pirineu (la baixada de les teies de foc la nit de Sant Joan, i tot l'imaginari misteriós). I perquè la coreografia d'Antonio Ruiz és molt sensible a tots aquests requeriments i sap completar-la amb una dansa emocional, intensa, que atrapa. Ité l'encert de traduir del francès al català alguns dels passatges poètics de Ventura Gassol, que inspiren cada quadre

Del projecte La nit de Sant Joan (Soirées de Barcelone) de Gerhard en va quedar la partitura (ell mateix en va fer una versió per a piano, en el seu intent de recuperar-la, ja a Cambridge, exiliat. També es van trobar esbossos del vestuari i dels telons que havien dil·lustrar una obra que plantejava un cos de ball i una orquestra per a la seva interpretació al Liceu. L'opció d'essenciualitzar-ho li ha anat a favor perquè pot transmetre molt millor la intimitat.

En una nit de Sant Joan hi regna el foc i la seva imprevisible flama. I els set ballarins hi juguen despreocupadament. Ara posant cames i braços en posisicions anguloses (remetent a la dansa cubista dels anys 30 de'n Massine, a qui se li havia encarregat aquest altre quadre), ara fent torsions amb l'espatlla allargant la flama, fins ben amunt. Quian la flama ja decau, és el moment de ballar al voltant de les brases i, els més valents, de saltar-hi. Com també reprodueix el quadre, amb un to eminentment festiu. L'arribada de Cupido, que enamora la parella (una mena de follet benintencionat, que contrasta amb l'entremaliat Puck de Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare) és aire fresc, és vers recitat amb intensió i que dringa per les seves imatges i sonoritat. Aquest Eros/ Cupido alat i de gasa blanca transparent no seria com podríem imaginar una misteriosa Dona d'aigua dels gorgs del Pirineu?

El darrer quadre dóna pas a l'imaginari de la tradició. Des del capgrós, a les bèsties de foc (amb un cavall molt estilitzat), la geganta que completa al pas dels dimonis que ja s'havien convocat anteriorment. La música va esquitxant composicions tradicionals que entren molt bé aqmb aquesta cartografia, amb un paisatge que defineix, seguramnt, la pat més bestial de la imatgeria catalana. La geganta, per exemple, amb els seus braços fets d'una branca despullada evoca a la visceralitat inquietant de Rodorodesa que, escriuria molt més tard, a la dècada dels 80 La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra. I, evidentment, tambér hi ha passes de sardana i de balls populars. que es ballen des de terra, amb una perspectiva que ja provava Cesc Gelabert a La muntanya al teu voltant, en la inauguració del Grec, el 2011.

Gerhard va entendre que la Nit de Sant Joan aplegava un folclore quasi dionisíac i emparentava molt bé amb el Sombrero de tres picos de Falla. O amb la dolorosa Yerma (amb un quadre final tràgic que reprodueix el ball a l'entorn del foc del poble) de Lorca. Una festa que Sisa no va deixar escapar i que en van fer musical desefadat els de Dagoll Dagom (La nit de Sant Joan). Aquesta composició té el mèrit de rescatar la tradició i posar-la en la tessitura del segle XXI per aconseguir emocionar. És el que reinvindica la Fira Mediterrània, amb molt d'encert. En aquest sentit, cal felicitar el Liceu de la iniciativa i, alhora, esperar que hi hagi una nova iniciativa per fer-lo més mvisible en properes temporades, sigui en format de gira o atrevint-se a programar-lo més temps al foyer.... S'ho mereix sobradament.