La nit just abans dels boscos

Teatre | Nous formats

informació obra



Companyia:
Arsènic Creació
Autor:
Bernard-Marie Koltès
Traducció:
Sergi Belbel
Direcció:
Roberto Romei
Intèrprets:
Òscar Muñoz
Vestuari:
Roger Orra
Ajudant de direcció:
Joan Albinyana
Estrena:
Estrena absoluta
Producció:
Producció TNT /CAET
Sinopsi:

Una nit, en un carrer qualsevol, en la foscor, un home prova de retenir mitjançant tots els mots que pot trobar un desconegut que ha abordat en una cantonada. Li parla del seu univers, un submón on sempre és fosc, on se sent estranger, on ja no es treballa. Li parla de tot, fins i tot de l'amor, com mai no se'n pot parlar, excepte a un desconegut com aquell, silenciós, immòbil.

Arsènic Creació és un projecte nascut el 2005 que uneix les tres vessants de les arts escèniques: pedagògica, social i de creació. Gestiona una escola de teatre, col·labora amb entitats socials i funciona com a productora de espectacles. La línia de producció es concentra en la dramatúrgia i la creació contemporània.

Crítica: La nit just abans dels boscos

11/04/2014

Propera, real

per Núria Cañamares

La decisió de no fixar l’espectacle sobre un escenari concret és, sens dubte, un dels grans encerts de La nit just abans dels boscos dirigida per Roberto Romei. El text (del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès) és bo i té molt de suc, però també és força dens i es faria feixuc en la seva més d’una hora de llargada. El públic –només 35 persones, d’altra manera seria difícil moure el grup i crear l’atmosfera que l’experiència requereix– acompanya el protagonista per diferents espais. Primer, quan el descobreix en la penombra, mirant-lo de lluny; després, quan l’escolta, envoltant-lo; i, finalment, quan ja el coneix i pot arribar-hi a empatitzar, integrant-lo en la massa.

Proximitat total i absoluta, perfectament conduïda per un únic intèrpret sobre qui recau tot el pes de l’acció, tant la prevista dins la funció com la que es desencadena arran d’aquesta. Es dirigeix directament al públic, el toca, el mira als ulls, el qüestiona, el desafia, se’n riu... trenca totalment amb la quarta paret i, també, amb el que seria la primera fila. Perquè ni hi ha files ni parets, solament un home que explica de tu a tu a uns desconeguts la seva miserable vida i la manera com entén el món, que veu cruel i injust.

El fet de portar l’espectacle al carrer dota el muntatge d’una morbositat afegida, ja que hi entra en joc la reacció dels vianants que, casualment, passen per la zona. Hi ha qui camina ràpid per no interferir, hi ha qui s’afegeix en un racó per veure què succeeix, hi ha qui pregunta i, sí, pot haver-hi qui increpa creient que es parla d’ell. Per tot plegat, un experiment que converteix el públic en còmplice actiu i/o passiu, al gust de l’espectador. Aquí, doncs, més encara que en altres propostes, cada bolo és diferent, ja que els espais i la implicació dels ‘acompanyants’ de la nit varien sempre.

De veu potent i ulls punyents, Òscar Muñoz se’n surt amb desimboltura esprement el seu potencial amb una interpretació de dicció excel·lent i plena de canvis de registre que, en qüestió de segons, el transformen en paranoic, irat o desgraciat deprimit. La marginació, la solitud, l’amor, la lluita... el porten sense un rumb definit i esperançador, però, això sí, fidel a uns ideals.

Un cop més, ens trobem davant una obra escrita fa un bon grapat d’anys (el 1977) que encara avui és vigent i té la capacitat d’obrir-nos la ment i sacsejar-nos perquè hi reflexionem una mica.