La Partida

Dansa

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Sense Xarxa
Itineraris recomana
Coreografia:
Vero Cendoya
Intèrprets:
Sarah Anglada, Dory Sanchez, Lu Arroyo, Linn Johansson, Naima Molina Johansson, Natalia d’Anunzzio, Gastón la Torre, Alik Santiago Cordech, Babou Cham, Reynaldo Zerpa, Adrian Nieto, Mikel Fiol
Direcció Musical:
Adele Madau
Interpretació musical:
Adele Madau, Diga'ls-hi Inquiests, Cor Àuria, Cor de Cambra Absis
Ajudantia de direcció:
Gema Díaz
Vestuari:
Kike Palma
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


Inspirada en l’univers de la pel·lícula «L’arbitro» de Paolo Zucca, aquesta peça coreogràfica posa en diàleg la dansa contemporània i el futbol. 5 ballarines, 5 futbolistes i 1 àrbitre sobre una pista posen en evidència les semblances i les diferències entre les dues disciplines. Una reflexió sobre les necessitats i les prioritats de l’ésser humà. Passió i humor, força i sensibilitat, animalitat i sofisticació es confronten en una partida en la qual els protagonistes i els espectadors es juguen la vida sobre el terreny de joc.


Premi de la Crítica Arts de carrer 2015

Crítica: La Partida

19/09/2015

El partit del mil·lenni

per Iolanda G. Madariaga

No és la primera vegada que futbol i dansa van del bracet en un mateix espectacle. De fet, el futbol ha arribat a unes fites que bé es podria llegir com una gran coreografia. Però La Partida vol anar més enllà. Es planteja un partit de futbol sala en el que s’enfronten un equip femení i un equip masculí. No hi falta cap detall: vestuari ad hoc, equip arbitral, banda de música i cor (animadors), afició... L’espectacle s’inicia amb las presentacions dels equips i el conjunt arbitral, sonen els himnes, es sorteja el camp... S’inicia el partit i, contra tot pronòstic, els jugadors es lliuren a una magnífica exhibició d’habilitats: els nois controlen la pilota, la retenen amb tocs consecutius, fan acrobàcies i equilibris. Les noies per la seva banda inicien un atac dansat sense arribar a tocar els seus contrincants. Aviat tindrem clar que no es tracta de jugar a futbol sinó d’un altre tipus de batalla: potser d’una simbòlica escenificació de la guerra de sexes. La informació que ens arriba d’una speaker en off ho corrobora. L’analogia, malgrat la obvietat, no deixa de tenir força i la popularitat del futbol contribueix a facilitar-ne la lectura. Fi de la primera part: 1-0 a favor dels blancs (els nois). Una mitja part amenitzada pels músics i l’afició, en la que passen coses. En la segona, es fa evident la guerra de sexes: la lluita de les noies per “ser”, per “ser-hi”, malgrat tot. Els tòpics de la condició femenina es fan visibles des d’una perspectiva simbòlica: el paper de la dona com a procreadora, els maltractaments, la cosificació... L’espectacle, de contundent i coherent aspecte estètic, depassa l’entreteniment per entrar en el terreny de la vindicació feminista. La Partida és un espectacle gran, pel seu format i per la implicació de diferents col·lectius en la seva confecció; i és també un gran espectacle en la seva concepció i en la seva posada en escena solcada de tocs d’humor com -per posar un sol exemple- el “solo” clàssic de l’àrbitre. El final del partit arriba amb una “apoteosi” de revista però “la partida” no ha acabat, la pilota ha sortit d’escena!