L’espectacle és un moment de trobada transgeneracional. Un lloc per compartir una experiència a través dels llenguatges circenses de l'equilibri, la confiança i l’humor. Les escenes se succeeixen, es transformen i es traslladen gràcies a la participació del públic. Un punt de vista diferent per a cada espectador basat en la seva llibertat o en la seva responsabilitat d'elecció, segons com es miri. Com pedres en un penya-segat que prenen forma a força de cops. Mimetitzant-nos, fins i tot qui no és de pedra. Espectacle especialment recomanat per a espectadors a partir de 70 anys.
Després de començar la seva trajectòria, el 2009, amb trepidants muntatges de sala marcats pel dinamisme acrobàtic i el treball corporal extrem (‘Capas’, ‘inTarsi’, ‘Nuye’), la companyia de circ “eia” ha posat el fre en el seu salt al carrer. Ho va fer a la sensible i poètica 'Espera', i ara alenteix també el ritme a 'La pedra de fusta', un espectacle en què tornen a explorar, encara que amb menor encert, el circ com a lloc de trobada amb el públic i la importància de les relacions humanes, la col·lectivitat i el treball en equip.
L'Escola d’Art Ondara va acollir la seva estrena a Tàrrega, i hauria estat molt apropiat un entorn de natura, pedragós, amb el públic carregant pedres per un camí. Perquè així, amb part dels assistents carregant pedres, comença el muntatge al pati interior de l'escola. Repeteixen els dos artistes d' 'Espera', Celso Pereira i Francesca Lissia (especialistes de portés acrobàtics) i s'hi incorpora el pallasso i equilibrista José Luis Redondo (‘La Pranza!’), que amenitza una peça de ritme excessivament pausat, amb massa explicacions i poques sorpreses; una manca de fluïdesa que allunya el públic de l’acció. Massa petri.
Els equilibris, la confiança i l'humor són els ingredients d'un joc participatiu, però a diferència d' 'Espera', aquesta vegada no aconsegueixen la necessària connexió amb els espectadors, que són convidats a col·laborar en rutines senzilles amb pedres i baldufes i anar canviant de seient (hi ha uns tamborets que formen part de l'escenari i l’escenografia) i de perspectiva desplaçant-se per l'espai.
A falta de la màgia i emoció de les altres produccions, el muntatge es converteix en una successió d'escenes, algunes repetitives i altres més encertades, amb equilibris –els artistes carreguen amb pesades pedres sobre l'esquena o el cap- que, malgrat la seva dificultat, no arriben a impressionar ni a construir una dramatúrgia interessant. La pedra del títol és una troballa curiosa: un tros de fusta que, mimetitzat amb l'entorn per l'efecte de l'erosió, sembla de pedra. Llàstima que no l'hagin tret més joc.