La plaza

Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Tanya Beyeler, Pablo Gisbert, Tang Shu-wing
Direcció:
Pablo Gisbert, Tang Shu-wing
Text:
Pablo Gisbert
Il·luminació:
Ana Rovira
Escenografia:
El Conde de Torrefiel , Blanca Añón
Vestuari:
Blanca Añón
So:
Adolfo García
Intèrprets:
Gloria March Chulvi, Albert Pérez Hidalgo, Mónica Almirall, Nicolás Carbajal, Amaranta Velarde, David Mallols
Producció:
Kunstenfestivaldesarts, Caravan Productions
Sinopsi:

Pablo Gisbert i Tanya Beyeler van signar l’any 2010 l’espectacle La historia del rey vencido por el aburrimiento, la seva primera peça llarga, i van marcar, així, l’inici d’una companyia lliurada a la investigació de noves formes escèniques que s’escapaven de les tradicionals divisions per gèneres. Entre els seus últims espectacles, sempre brillants, poc convencionals, viscerals i amb un notable contingut filosòfic hi ha Guerrilla (2016) i, ara, La Plaza, un muntatge del qual vam veure un pre-assaig a l’última edició del festival Sâlmon<, al Mercat de les Flors (M.C.: Las historias naturales), però que, de fet, s’ha estrenat aquest mateix any al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les. Els espectadors d’aquest festival han vist ja un muntatge que se situa en una gran plaça plena de monuments i d’éssers humans, protagonistes d’uns quadres vivents que ens il·lustren sobre el present i el futur, i sobre una violència que no només forma part de la nostra vida quotidiana, sinó que, a més, és una força que porta movent l’Univers des dels primers moments de l’existència. L’escenari es converteix en mans d’El Conde de Torrefiel en una gran plaça on el futur se’ns mostra com un temps ignot i imprevisible que apareix davant dels ulls dels espectadors a partir d’un seguit de situacions inesperades. Una reflexió escènica sobre el futur, la immutabilitat del temps i sobre la violència com a base de l’existència.

Premi a Noves tendències dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La plaza

06/07/2018

Divagant per la psique

per Núria Cañamares

‘La plaza’ proposa un joc. Després de deixar el públic primer bocabadat, després expectant i més tard desconcertat, condueix els espectadors cap a un “jo interior” que relata el present i hipotetitza un futur proper. Lentament, acompanyada d’un so similar al d’una cassola entrant en ebullició, es pren el seu temps per calar, per abstreure completament el personal i enganxar-lo a un codi teatral innovador.  

Se’ls endú a divagar captant tota la seva atenció amb un fil narratiu i plàstic atractivament inconnex. Els convida a observar la vida com una ficció, com un videoclip en què res acaba d’anar amb ells i els parla de qüestions ben personals com ara com entendre el món, la pròpia identitat i què s’espera d’algú, i d’altres més generals com la cultura, immigració, la vulnerabilitat, el poder... Els mostra una manera de fer i pensar, mentre un no pot evitar avançar-se als esdeveniments –es produeixen veritables moments de clímax– elucubrant què passarà i com reaccionarà.

El Conde de Torrefiel escenifica la psique amb una veu de la consciència i un riu d’escenes protagonitzades per éssers anònims. Tan bell i original, com inquietant. Són persones sense rostre que deambulen en la seva quotidianitat alienes a l’observació externa i, tanmateix, hi interactuem. Perquè hi convivim. Perquè ens les creuem sense fixar-nos-hi en aquesta gran plaça d’enlloc que per tots és la mateixa, però per on hi transitem diferentment.

La construcció dels personatges és exquisida per la caracterització –les màscares orientals sentai causen efecte– i, sobretot, pel moviment (o no-moviment) que interpreten. Una coreografia carregada de realisme enganyosament propera a la improvisació. En aquest sentit, la peça teixeix ponts amb el llenguatge de les Big Bouncers, però enlloc dels seus “Després que...” en què les ballarines interpreten els moviments en qüestió, aquí hi ha un “I penses: ... ” en què el sentit defuig de connexions. Si hi són, aparentment no són buscades.

L’absurditat, doncs, cobra tot el seu pes, com el té al trànsit de la vida mateixa, amb les seves causalitats i casualitats. Ja ho diu El Conde: “Què simple és tot”. I, malgrat això, què complicat que ens ho fem. Una obra per assaborir amb el pas del temps.