La Rambla de les Floristes

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Composició musical:
Dani Espasa
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Eva Fernández
Ajudant de direcció:
Ester Villamor
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Berta Giraut, Antònia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora , Carol Muakuku, Albert Pérez , Xavier Ripoll, Jacob Torres, Marina Gatell
Autor:
Josep Maria de Sagarra
Sinopsi:

Un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus grans símbols, la Rambla de Barcelona

A la Rambla de les Flors, s’hi passegen amb tota promiscuïtat les múltiples facetes de la calidoscòpica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció de les agitacions polítiques, la parada de l’Antònia ofereix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, mentre resta fidel al passeig que l’ha vist créixer. I avui, vuit dècades després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

Un clàssic del teatre català en què ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II.

Crítica: La Rambla de les Floristes

29/10/2019

El plaer de ramblejar en companyia de Boladeras

per Ramon Oliver

“Al meu entendre, “La Rambla de les Floristes”, dins del seu gènere , és una obra perfecte”. Amb aquestes apassionades paraules s’expressa Jordi Prat i Coll, parlant del text que acaba de dirigir a la Sala Gran del TNC, i que sortosament – feia masses anys que això no passava- ben aviat farà que La Rambla s’allargui per tota Catalunya gràcies a una extensa gira. I no costa gaire donar-li la raó al senyor director: és tot un plaer, escoltar aquestes floristes i aquests senyorets tirant a cràpules que parlen en un vers preciós i popular perquè tal i com ho veia el mateix Sagarra “dins la música del vers les paraules agafen més relleu i més color, són més còmiques o més patètiques” i perquè l’autor assumia que “fatalment, la visió que tinc del món i de les coses se’m pinta sempre d’un color poètic”. Deia també Sagarra que l’altre raó de pes per la qual escrivia el seu teatre en vers , era perquè “la forma artificial del vers s’adapta a l’idea del teatre tal i com jo la sento, de cosa merament artificial. El teatre és per a mi el producte més antinatural que existeix”. I acte seguit, després d’aquesta afirmació, l’autor passava a recriminar-li la seva actitud a aquelles persones que volen veure en el teatre “una reproducció exacta de la vida”. Queda clar: qui busqui un mirall naturalista en les obres de Sagarra, ja ha begut oli. Però alhora, que ningú dubti de la veritat i fins i tot de la capacitat de fer latent crònica social que flueix pels seus versos . I aquest passeig per una Rambla convertida en símbol màxim de tota una ciutat, n’és la millor prova.

La  passejada la farem de la mà d’un director que ja s’havia apropat al Sagarra més desconegut i influït per les noves corrents del teatre europeu de postguerra  amb “La fortuna de Laura”, abans de fer-ho ara al Sagarra més obertament i brillantment  popular. I que ja havia ensenyat el nas per La Rambla amb “Liciestes i cruzados”, el gloriós sainet que Pitarra li va dedicar a la tremenda rivalitat que existia entre els abonats al Liceu i els addictes al Principal, els dos grans teatres operístics separats per uns pocs centeners de metres i  ubicats  a la nostra emblemàtica riera que mantenien una constant pugna lírica. De la gatada de Pitarra en va fer Prat i Coll un divertiment irresistiblement joiós, una festa escènica que aconseguia donar-li ressons contemporanis a la baralla còmica sostinguda per aquells burgetes d’altres temps potser menys il·lustrats del que ells mateixos es pensaven. I l’èxit d’aquell divertiment, li va obrir la porta a una audàcia encara major: la que Prat i Coll va perpetrar la passada temporada , tot convertint “Els jocs florals de Canprosa” imaginats al seu dia per Rusiñol en un desbordant musical que vesava essències catalanes sotmeses al filtre de la ironia , mentre la Moreneta tenia fins i tot la gosadia de picar-li l’ullet a les avantguardes centreeuropees que tant han marcat la vida escènica de les darreres dècades. Si alguna cosa li podies retreure a aquells en tants altres sentits magnífics jocs florals , era que la temptació de l’excés resultava per moments excessiva, guarnida amb rifes potser engrescadores però una mica sobrants, i tan plena de musicalitat que fins i tot s’escolava pels jocs algun tema tan excel·lent per si mateix ( el gran moment Gonyalons) com de difícil encaix en el conjunt. Objeccions menors a un espectacle en qualsevol cas ben notable.

No és estrany, doncs, que després de tanta audàcia, ara sorprengui una mica la contenció general que es respira a la parada de flors de l’Antonia. Això, tot partint d’una realitat inqüestionable: la broma de Rusiñol – al cap i a la fi, un alegre text menor – convidava al guarniment distesament transgressor amb esperit de nostrada gamberrada. Els versos de Sagarra, per contra, reclamen una altra mena d’atenció sense tantes distraccions de per mig; reclamen una escolta més atenta i exclouen l’excés de joc floral, per molta flor que tinguem a l’escenari:  i de flors en constant reposició no en falten mai , en aquesta estilitzada Rambla imaginada per l’escenògrafa Laura Clos “Closca” . Tot i així, la continguda posada en escena per la qual opta Prat i Coll al llarg de la major part de la seva proposta , et deixa massa sovint amb ganes de quelcom més; amb ganes que la bellesa del text i el ritme que agafen les seves eixerides rèpliques quan l’Antonia té que plantar-li cara a clients mal intencionats o a companyes de feina massa descarades, estiguin acompanyades per una més gran vitalitat imaginativa a nivell de direcció. I paradoxalment, crec que allò que menys funciona a la proposta, és precisament allò que va més enllà de les paraules de Sagarra. Tal i com proclama el TNC, l’obra és en gran mesura  “ un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus  grans símbols, la Rambla de Barcelona”. I projectant-se més enllà de Sagarra, vol fer visible com aquest paper simbòlic s’estén en el temps. I com aquesta Rambla encarnada sota la pell de l’Antonia  continua sent un testimoni privilegiat del pols de la ciutat i del mateix país , tant pel que fa als seus moments d’esclat de festa, com pel que es refereix a aquells altres moments que reflecteixen el conflicte, o en els quals la tragèdia ho sacseja tot deixant al seu pas una petjada de sang i mort. Tot això, és la Rambla. I fins i tot el passeig del qual han pres possessió els turistes i del qual abjuren ara bona part dels barcelonins, segueix complint la mateixa funció de reflex de la realitat d’aquest pols ciutadà.

Però la resolució triada pel muntatge a l’hora de visualitzar aquesta corrent d’esdeveniments que es produeixen mentre corre  alhora veloç el temps i mentre l’Antonia i totes les Antonies que vinguin després d’ella mantenen encara viva la flama de les essències rambleres , em sembla una resolució distant i no massa afortunada. Mentre tenim sempre en primer pla aquesta Rambla escènica  immutable i un xic esquelètica ( una Rambla pensada per girar sense problemes per diversos escenaris que es queda una mica justa a l’hora d’evocar la Rambla real; i no parlo de fer cap mena de reproducció realista del passeig), darrera les parades es produeix un constant moviment coreogràfic que teòricament et té que transmetre aquest permanent  fluir de la vida. Però que en realitat, t’acaba transmeten la sensació d’un afegit que resulta massa forani,  massa obvi en les seves intencions, i massa allunyat del to general que Prat i Coll li ha volgut imprimir al muntatge. Un to que, això sí, agafa la seva tonalitat més precisa quan arriba l’últim tram de la proposta, i la magnífica Rosa Boladeras ens visualitza les raons per les quals no pot acceptar de cap de les maneres les honestes proposicions que li fa aquest Don Ramon ( excel·lent Xavier Ripoll) que només té ulls per a ella. Quan una ha fet d’aquest constant fluir de la vida concentrat en un passeig amb tots els seus ets i uts la raó de la seva existència i s’ha convertit en símbol del mateix passeig i de tota la ciutat que l’envolta, no està per a casoris. Quan una s’ha acostumat a beure el constant caminar de multituds que encarnen totes les vivències i contradiccions humanes, no pot ni pensar en renunciar a elles per tancar-se a casa , i contemplar des d’un balcó aquella vida de la qual formava part. I –perdoneu el spoiler – llavors fins i tot el Senyor Ramon se n’adona que la seva pretensió no tenia sentit: enlloc de gaudir de la Rambla la volia tancar amorosament a casa. I així , de fet, acabaria perdent precisament allò que més  estima en l’Antonia , el seu caràcter d’encarnació d’un carrer que és molt més que un carrer. I mentre l’Antonia ens deixa anar el seu esplèndid monòleg, Prat i Coll fa una exhibició de talent, mostrant-nos aquesta altra Rambla que reivindicant la antinaturalitat reclamada alhora per Sagarra, és capaç de revelar allò real que corre per sota l’asfalt. Un moment sensacional de posada en escena, que et fa pensar en els molts altres moments sensacionals que l’espectacle hagués pogut proporcionar amb un grau més de gosadia.

Hi dit ja que Rosa Boladeras fa una interpretació magnífica? Sí, ja ho havia dit, però em venia molt de gust repetir-ho. I és que fins i tot quan la Rambla que vol projectar l’espectacle no s’acaba de fer visible a l’escenari, només tens que mirar-la a ella per recuperar-la del tot. Boladeras assumeix meravellosament la doble condició d’aquest personatge seu que és alhora tant de carn i ossos i tant simbòlic. I no deixa en cap moment que una de les seves dues vessants s’acabi imposant a l’altre: la seva Antonia sempre és una dona que toca de peus a terra , i sempre és també una imatge que condensa tot allò que ve a representar el passeig en el qual es guanya la vida venent flors. Boladeras fa una creació de les grans amb la seva Antonia. Com la va fer al seu moment l’estupenda Rosa Maria Sardà a la versió televisiva de l’obra, però servint-se en tot moment d’un registra completament diferent. Com ha de ser; com ho fan les grans actrius. I fa molt de temps que en Boladeras, tenim una gran actriu. Segur que estareu d’acord, mentre recorreu Rambla amunt i Rambla avall aquest espectacle imprescindible, ,més enllà de les seves irregularitats: el text de Sagarra al complert, la creació de la seva protagonista, i els esplèndids minuts finals de la posada en escena de Prat i Coll justifiquen del tot el passeig