Un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus grans símbols, la Rambla de Barcelona
A la Rambla de les Flors, s’hi passegen amb tota promiscuïtat les múltiples facetes de la calidoscòpica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció de les agitacions polítiques, la parada de l’Antònia ofereix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, mentre resta fidel al passeig que l’ha vist créixer. I avui, vuit dècades després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.
Un clàssic del teatre català en què ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II.
Finalista a actriu Premis de la Crítica 2019
Finalista a vestuari. Premis de la Crítica 2019
El vers de J. M. de Sagarra és magistral. Les seves obres, una mostra de qualitat literària i de saviesa dramàtica. Els muntatges que se’n puguin fer, ja són figues d’un altre paner, però quan un director és capaç de fer-lo actual sense violentar-lo ni trair-ne l’essència esdevé tot un plaer. Com el que ens ofereix Jordi Prat i Coll, que torna novament al TNC, després del seu aplaudit i premiat Jocs Florals de Canprosa, amb una personal proposta de La Rambla de les Floristes.
Considerada com un retrat de la societat barcelonina, està protagonitzada per l’Antònia, una florista perspicaç, valenta i descarada que no pot deixar de dir el que li dicta el cor i la consciència; una dona lliure, sincera i solidària que estima i es fa estimar a través de la qual Sagarra ens fa un retrat de la Rambla de 1867 –no tan diferent de la de 1935, l’any en què s’hi va estrenar l’obra, ja que ambdós van ser políticament i social molt convulsius–, dels qui hi viuen, en viuen i s’hi passegen. L’Antònia enamora, perquè és com és i perquè Rosa Boladeras la fa com la fa. L’actriu és tot humanitat, un generador d’emocions que van molt més enllà de la pàtina sainetesca amb què es vesteix, i que reïx en la declamació del vers sonor i dringadís que caracteritza el teatre sagarrià.
La resta d’intèrprets ofereix un treball més desigual en què destaquen Xavier Ripoll (Don Ramon), Jacob Torres (Sr. Banús), Albert Pérez (Sr. Puiggròs) i Clara Altarriba (Carmeta).
El muntatge del gironí combina i equilibra el vessant “clàssic” –vestuari, vers, parades de les flors... bo i incorporant-hi algun element trencador, en el calçat i el pentinat, per exemple– amb el contemporani, especialment a l’hora de configurar el rerefons del que es podria considerar l’espai més emblemàtic de Barcelona; aquests éssers que, vestits de blanc o en colors clars, tan aviat esdevenen siluetes fràgils i sovint desdibuixades per la boira, el record d’una vida esvaïda i ja inexistent, com el flaix d’alguns dels fets històrics més rellevants –una pancarta rabent proclama: “Fora la borbona!”– i tan punyents com l’atemptat del 17-A. És la marca Prat i Coll, un “transvestisme” subtil i poètic –de vegades també un punt irònic– que unit a la música –en aquest cas de Dani Espasa– i als moviments coreografiats de Montse Colomé ajuda a configurar una atmosfera pictòrica, de tons impressionistes gràcies a l’escenografia de Laura Clos i a la il·luminació de David Bofarull, que també ens vestiran màgicament la Rambla amb els colors de la primavera, la tardor i l’hivern.