La ratonera

informació obra



Adaptació:
Victor Conde
Direcció:
Victor Conde
Escenografia:
Ana Garay
Vestuari:
Ana Garay
Il·luminació:
Carlos Alzueta
Composició musical:
Marc Alvárez
Caracterització:
Toni Santos
Autoria:
Agatha Christie
Producció:
Nearco Producciones, Olympia Metropolitana, Txalo Producciones, Iniciativas Teatrales.
Intèrprets:
Mariona Ribas, Ferran Carvajal, Aleix Rengel, Xavier Bertran, Anna Gras-Carreño, Santi Ibáñez, Joan Amargos, Isabel Rocatti
Sinopsi:

Després de 62 anys triomfant ininterrumpidament a Londres, arriba a Barcelona La Ratonera d’Agatha Christie! Més de 10 milions d’espectadors, més de 20 000 representacions, 300 actors i diversos records Guiness l’avalen.
Agatha Christie, la indiscutible Reina del Misteri, ens sorprendrà amb el seu major clàssic teatral al seu més pur estil que mai envelleix…8 personatges aïllats accidentalment a la Mansió Monkswell; es cerca a l’assassí que sembla estar entre ells…i res és el que sembla!! 

Crítica: La ratonera

18/12/2015

Atrapats per Agatha Christie

per Núria Cañamares

Quin plaer endinsar-se en l’univers d’Agatha Christie a través d’unes poques línies de lectura i quedar-hi atrapat fins al desenllaç final. La veu en off que dibuixa la mansió victoriana, els personatges que van apareixent esglaonadament i el temporal de neu que els deixarà incomunicats no és només un recurs introductori, és tota una declaració d’intencions: el públic gaudirà d’una Ratonera fidel a l’original.

En destaca l’estètica, acurada en tots els seus vessants: l’escenografia (amb un encertadíssim sol decorat), el vestuari, la perruqueria, el maquillatge, la il·luminació, l’espai sonor, etc. i en consonància amb un relat on els petits detalls poden ser determinants. S’aconsegueixen escenes molt potents, com els genials quadres estàtics i la precisa coreografia dels personatges, els clarobscurs, els focus a mode de confessió, la música de suspens...

La interpretació i la posada en escena són correctes (no excel·lents) i queden al servei de la veritable protagonista: l’autora –i, en el seu cas, també l’adaptador i director de la versió, Víctor Conde. El text s’ho endú tot. La trama, teixida a poc a poc, amb un fil que s’estira, es doblega i es bifurca, fa avançar uns personatges polièdrics i embriagadors. El guió no escatima en verbalitzar els adjectius amb què Christie els dóna vida i ells saben jugar el paper assignat sembrant l’ombra del dubte amb silencis, mirades i accions que aixequen sospites.

Tots són sospitosos. En aquest sentit, el policia esdevé un gran aliat per al públic, ja que l’ajuda a desentrellar l’assassinat amb interrogatoris que permeten obtenir informació de manera natural a través del diàleg i no amb unes postisses i avorrides elucubracions. És més, d’ull omnipresent, l’espectador sap més coses del cas que l’agent i gaudeix de l’olfacte que el situa sobre la bona pista. O això creu, perquè amb Agatha Christie la sorpresa arriba al moment just i de manera inesperada, amb l’assassí atrapat dins la seva pròpia trampa!

Tot plegat posa de manifest per què aquest clàssic del misteri –que amb 63 anys a la cartellera londinenca és l’espectacle més representat ininterrompudament– s’ha convertit en incombustible i per què, malgrat les dues hores de funció i amb mitja part, la producció no decau. Gran Christie i gran treball que escenifica i difon la seva obra. Els amants del thriller no se la poden perdre.


Trivial