Company/a. Estàs consultant el Recomana.cat, un web que pretén orientar-te sobre el que ofereix l’escena de Barcelona. Doncs la meva aportació és demanar-te que tanquis ara mateix l’ordinador i surtis de pet cap al Lliure (Montjuïc), a veure La ronde de nuit, o a comprar entades per demà, que és l’últim dia. No llegeixis més. Si et cal, ja ho faràs quan tornis.
A finals dels anys 70, vaig anar a la Cartoucherie de Vincennes a veure el 1789, un treball sobre la revolució francesa, creat a partir de improvisacions per la llavors recentment formada companyia Théâtre du Soleil i dirigit per l'Ariane Mnouchkine. Vaig quedar tan impactada que els he anat seguint sempre que he pogut, traslladant-me a París o a Avinyó. L’últim que vaig veure va ser Les Ephémères, al festival d’Avinyó 2007, un muntatge de 9 hores que hagués continuat disfrutant com si res, si n’hagués durat 36.
Quan Lluís Pasqual ens va presentar La ronde de nuit als mitjans, la va qualificar de ‘joia, miracle’. Ho deia el director d'Els feréstecs, una lliçó magistral de com s’ha de reprendre un text sobre un tema que ja no ens afecta, convertint-lo en una obra d’art. Què hi puc afegir, jo? No tinc paraules!
Inicialment pensava que era una proposta d’una companyia desconeguda, Le Théâtre Aftaab, de l’Afganistan, sota, això si, el padrinatge i el suport del Théâtre du Soleil i dirigits per Hélène Cinque, de l’equip de l'Ariane Mnouchkine. Ho és, però és Théâtre du Soleil al 100%. Per la manera tan seva d’exposar els fets, per la imaginació, per la poètica... Sento que no en sé prou per explicar-ho. Ho intentaré: un emigrat afganès troba feina de vigilant de nit d’un teatre, en una nit de dimonis on es gelen els alès. Un bon grup de rodamóns, germans afganesos, li demanen asil al teatre, per no morir de fred. Ell no sap negar-s’hi, malgrat la por que facin soroll i perilli la seva feina. I van passant coses: somnis, realitats, converses... evidències que ens expliquen, d’una manera sorprenentment fesca i divertida, els sentiments d’aquesta comunitat en arribar a un país que no és el seu. Surt la sorpresa, les petites rebel•lions, el xoc cultural, el no entendre res, l’enyorament... Però tot evoluciona cap a la fascinació per la nova llibertat, que és la realitat que han viscut aquests 14 actors, actualment amb visat per quedar-se a França tres anys més, gràcies als bolos d’aquest espectacle.
El que ens expliquen és, doncs, una veritat absoluta, creada a partir de les seves pulsions. Ens ofereixen una informació molt més valuosa de com es viu a l’Afganistan, que mesos i mesos de telenotícies, tot fent-nos riure i somriure alhora que commovent-nos profundament. I la gran metàfora: tot passa en un teatre, l’aixopluc per excel•lència de les emocions, les confessions, les veritats, els records, el passat, els projectes, les il•lusions... Un teatre que aquella nit els acull, potser en agraïment, pel fet que la seva raó de viure és beure de les fonts de històries com aquesta. És el que està fent el Théâtre du Soleil des de fa més de 50 anys. Gràcies per venir a Barcelona. Encara ets quí? Brillo cap al Lliure! Bé, sempre et quedarà París!
