Un immigrant afganès fa de vigilant en un teatre. Una nit de molt de fred, una colla de companys seus, també immigrants, s'hi aixopluguen. Mentre dormen, els seus somnis revelaran anhels i pors.
Potent, esponjosa, intensa Ronde de nuit del Théâtre Aftaab, el grup afganès creat a l’empara d’Arianne Mnouchkine, que vam conèixer el 2008 a La Cartoucherie quan van presentar un fresc Tartuf de Molière i un impactant Cercle de guix caucasià de Brecht. Llavors com ara, són capaços de fer un teatre poderós amb una sabata i una espardenya i, especialment, de fer esclatar l’humor en els racons més aspres de l’acció. La Ronde de nuit explica la realitat de l’emigrant, amb les tragèdies que arrossega del seu lloc d’orígen i la incomprensió i marginalitat que es troba al d’acollida. L’únic refugi és el teatre, metafòricament i literal, l’única esperança per a una cultura torturada pel fanatisme talibà, tan paregut a altres fanatismes més propers, potser menys sanguinaris (ara), però igualment abjectes.
Els intèrprets construeixen aquest espectacle de creació col·lectiva amb una gran intesitat i encert, sota la inspiració de la Mnouchkine i la destra direcció d’Helène Cinque. L’espectador es regira a la butaca i interioritza el fred glacial que descriu l’escenari. Participa de la crua realitat que transmeten els personatges, es recargola d’impotència pels actes que s’evoquen i pels fantasmes que es convoquen, i alhora riu obertament amb el teatrí de guinyol en què es converteix una conversa per skype amb els familiars d’Afganistan. Hilarant i tràgic. Una cuca de llum enmig de la tenebra.