Roger Bernat ha tornat al camí ramader dels Rimini Protokoll (Cargo Sofia-Barcelona, Urban nature). Si fa uns anys s'interessava per l'ofici dels taxistes perseguint els itineraris des de la centraleta amb els espectadors com a voyeurs, ara indaga sobre la privilegiada (i estressant) feina de les direccions de festivals. Tot un exercici adequat quan falten poques setmanes perquè es convoqui el concurs per a la nova direcció del Grec.
És un joc interactiu pautat, en què al final els espectadors voten (com a Pendent de votació) però en què s'han emprat les rèpliques dels processos participatius de mitja dotzena de festivals europeus. A tot arreu hi ha manipulació (o, si es vol ser constructiu, decisió arbitrària). Diu l'autor d'aquesta distreta aventura que s'havia de fregar els ulls quan el ministre de Cultura trucava a Lluís Pasqual, i amb un dinar enfocaven el projecte pel teatre a l'estat espanyol del mandat, com li havia explicat, algun cop, l'exdirector del Lliure. Amb La scelta es constata que, en realitat, la decisió final (potser més consensuada) acaba sent la mateixa). Terrible crítica a l'assemblearisme resultadista. Efectivament, com al teatre comunitari el valor del treball és la possibilitat a debatre i a experimentar més que no pas la decisió. En la sessió al Temporada Alta, tothom aprovaria qualsevol de les nou propostes com a guanyadores per a programar l'edició vinent
En aquesta peripècia, l'espectador queda alliberat de confessar situacions concretes socials (Domini públic). Juga a intervenir quan vol com en les escenes de les pel·lis d'amor (We need to talk). però ara no és una trivialitat si no una comprovació del bucle en el que poden entrar les assemblees, que s'enreden en una logística de burocràcia dels desheretats (com insinuava Juli Disla a La gent)
La dinàmica del joc varia entre la primera part (en què les rèpliques es llegeixen en funció de l'ordre impevist que distribueix la regidora) i la segona (que és el públic que pot estirar la seva frase aleatòriament reconstruint un diàleg real, per moments sense saber si es coincidiria amb el perfil de qui se li dóna veu, que recorda l'acció de Roger Bernat Numax-Fagor-Plus.
Les obsessions que ha detectat l'equip del Roger Bernat en aquesta investigació són les dèries dels participants en sentir-se responsables/orgullosos d'intervenir en aquest procés (en part reprodueix el privilegi de'n Pasqual respecte els espectadors que no hi tenen cabuda). Per últim, deu ser xocant per a un artista comprovar les argumentacions peregrines que serveixen per arraconar la majoria de títols. Que podria ser ben bé el seu. Bernat fa que els espectadors es converteixin en directors de festivals, mentre que ell assumeix el d'improvisat distribuïdor. Al final, en el capitalisme (també en el camp de l'art) tot es limita a l'oferta i la demanda.
