L’obra de Verdi és atípica dins de la seva producció. A diferència d’Aida i Nabucco, destaca per l’enfoc realista: la història de la Violetta, al llit de mort, evocant com a flashback la seva vida de cortesana. Un atac directe a la hipocresia d’una societat que va qüestionar la relació del compositor italià amb Giuseppina Strepponi. Una exaltació de la vida i de les virtuts humanes, com la generositat, la compassió i el sacrifici pels altres, que es veuen frustrades pel judici implacable d’una societat classista. En aquesta adaptació de la novel·la d’Alexandre Dumas (fill) La dama de les camèlies, Verdi va emprar elements subversius per a l’època (referències a la sífilis i la tuberculosi) que, units al seu enfoc moral, van fer que l’obra es rebés molt malament durant l’estrena. Ara, la producció magistral de David McVicar, amb la seva habitual posada en escena teatral i alt voltatge dramàtic, permet una relectura contemporània. Un melodrama grandiós, amb ambientació de l’època.
A la temporada de juliol, els papers
protagonistes seran per:
Elena Mosuc, Ailyn Pérez
(Violetta Valery); Francesco Demuro, Ismael Jordi (Alfredo
Germont); Gabriele Viviani, Leo Nucci (Giorgio Germont)
Enmig de fortes mesures de seguretat anticovid, el Gran Teatre del Liceu ha recuperat en l’inici de temporada una de les produccions més clàssiques de La Traviata, una d’aquelles que ofereixen al públic tot el que espera d’aquesta obra verdiana: la història narrada amb un embolcall elegant i luxós, res d’invents estrambòtics que fan entrar l’argument amb calçador, ni transposicions temporals impensables. Seguir llegint...