La trena

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Cristina Genebat, Carlota Olcina , Marta Marco
Traducció:
Cristina Genebat, Marta Marco
Dramatúrgia:
Cristina Genebat, Marta Marco
Direcció:
Clara Segura
Vestuari:
Marian Coromina
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
So:
Damien Bazin
Assesor de moviment:
Vero Cendoya
Autoria:
Laetita Colombani
Sinopsi:

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

Crítica: La trena

20/09/2022

Tres badies que s'entrellacen

per Andreu Sotorra

Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol.

«La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada.

Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa.

Crec que una de les explicacions del fenomen és que la influència de la recent lectura de la novel·la fa que molts espectadors —potser hauria de dir més aviat “espectadores”— vegin reflectides a l'escenari les vivències i els reptes de les tres dones protagonistes. Recordem-les per a aquells que encara no hagin llegit el relat: es tracta de la Smita, que vol una millor vida per a la seva filla marcada per la separació de castes de l'Índia; la Giulia, que veu venir l'amenaça que el seu taller familiar de perruques de Palerm se'n vagi a l'aigua; i la Sarah, una advocadessa del Quebec que concilia com pot la seva trepidant carrera professional amb la família monoparental i els fills en el moment que rep el sotrac del diagnòstic d'un càncer de mama.

Aquesta fusió de necessitats i inquietuds vitals exigeix a tres de les actrius (Genebat, Marco i Olcina, m'excuso per anomenar-les pel cognom) que interpretin una trena, mai més ben dit, de personatges, potser uns trenta personatges, en un exercici frenètic de canvi de vestuari, de registre, de gènere i de perfil que va del misticisme oriental a l'energia juvenil o l'esnobisme executiu.

¿I què passa amb Clara Segura que tanca el quartet? Doncs que en aquesta ocasió ha agafat la direcció per les banyes —no és la primera vegada, ja ho va fer amb l'espectacle «Cobertura» on hi havia Bruno Oro, però ara és probablement el tret de sortida d'aquesta nova faceta a banda de la brillant trajectòria que té com a actriu—. I aquí es reserva el paper de narradora, al marge de l'escenari —l'escenografia deixa dos laterals per a algunes intervencions esporàdiques— amb la intenció d'anar introduint la situació de cadascuna de les tres protagonistes i crec que per mantenir també la veu literària de Laetitia Colombani que hi és, inevitablement, darrere de la versió teatral.

Per això no em puc estar de dir que les seves intervencions de narradora que són essencials —microfonades i no acabo de veure del tot per què— ressonen amb un cert acoblament en el conjunt del so, ben al contrari de les intervencions de les tres protagonistes que es mantenen encapsulades dins la caixa escenogràfica, estructura blanca amb unes enginyoses tres obertures simètriques de porta i finestra que serveixen per retallar també les diverses làmines del vídeo mapping, identificació del paisatge i l'ambientacio de cada espai, creació de Frau, estudi audiovisual integrat per Helena Pielias i Vicenç Viaplana.

L'adaptació teatral de la novel·la «La trena» s'ha fet en un temps, un lloc i un estat anímic social adequat. Connecta amb els espectadors —hi torno: sobretot amb “les espectadores”— encara tots immersos en la incertesa, perquè malgrat la diversitat índia, quebequesa i italiana, el llenguatge i les inquietuds de què parlen són el llenguatge i les inquietuds universals de moltes altres dones d'arreu del món del segle XXI.

La mateixa autora Laetitia Colombani ho deixa clar quan diu en la seva dedicatòria: «A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.» Per això, com ja passa amb l'obra literària, darrere de l'adaptació teatral de «La trena» s'endevina un llarg recorregut de cartellera, però molt llarg. Com a primera mostra, un botó: el Teatre Goya, només aixecar el teló, ja ha ampliat i ha allargat el primer calendari previst. Tot ben trenat. (...)