La trena

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clara Segura, Cristina Genebat, Carlota Olcina , Marta Marco
Traducció:
Cristina Genebat, Marta Marco
Dramatúrgia:
Cristina Genebat, Marta Marco
Direcció:
Clara Segura
Vestuari:
Marian Coromina
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
So:
Damien Bazin
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Autoria:
Laetita Colombani
Sinopsi:

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La trena

20/09/2022

Eficaç i directa dramatúrgia

per Jordi Bordes

Clara Segura ha debutat a la direcció (si no comptem les aventures excènctirques amb Bruno Oro com aquell esbojarrat Cobertura) amb un llibre que va agradar a tot el grup d'amigues. Mentre ella dirigia, Marta Marco i Cristina Genebat feien la dramatúrgia de la novel·la homònima. Han mantingut l'estructura de les escenes entrecreuant les tres històries (l’Índia, Sicília i el Canadà) que arriben a un punt còsmic comú. Una fórmula senzilla, eficaç, que fuig de pentinats rocambolescos i que opta per a l'eficàcia

A l’escena, tres dones que lluiten per situacions d’empoderament i una narradora que (potser innecessària) s’esforça a recordar l’ordre d’una trena: pentinant sempre de fora cap endins i fent que cada cop els flocs siguin més prims. La posada en escena és austera, a base d’escales que són autobusos (Un obús al cor) o trens, marca de La Perla29, que participa a la producció del muntatge. Hi ha joc audiovisual però només per indicar on es produeix cada escena amb unes postals projectades a les parets.

El treball de les actrius és senzill i directe. D’un desgast notable i que exigeix corredisses en els canvis de vestuari al darrere del decorat (quan no ho fan davant mateix). S’entén la voluntat de destacar el risc que assumeix cada dona: l’una perquè la filla pugui anar a escola(com aquella reivindicació de l’àvia a Incendis, de Moauwad); l’altra per salvar el negoci familiar evitant casar-se per conveniència; i la darrera, la més cínica, procurant convertir el tumor en una mena d’amant per evitar anunciar-ho a la feina, convençuda que no ha de perdre res en el nou tràngol vital. És bonic veure com unes amigues s’ajunten i fan una obra de teatre, com és el cas, i recuperen aquell to de Les noies de Mossbank road, tot i que amb molta més amargor i menys comèdia d’aquelles joves estudiantils ingènues, que somien en prínceps blaus.

La peça atrapa. El públic es posa dempeus eufòric amb un final rodó però que obvia la polèmica: tot i la bona intenció, el seu relligat final fa un mal favor a la relació que es produirà entre les tres noies, demostrant les seves diferències socials. Es percep un abús del Primer Món. Lluny d’enfrontar-ho, queda obert, bategant privilegis. Potser s'hagués pogut salvar amb un quadre final sense paraules en què es reforcés el valor de cada personatge, tingui el compte corrent que tingui. Perquè el que se celebra és la capacitat de lluita davant de l'adversitat (sigui social o professional).