La trena

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clara Segura, Cristina Genebat, Carlota Olcina , Marta Marco
Traducció:
Cristina Genebat, Marta Marco
Dramatúrgia:
Cristina Genebat, Marta Marco
Direcció:
Clara Segura
Vestuari:
Marian Coromina
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
So:
Damien Bazin
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Autoria:
Laetita Colombani
Sinopsi:

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La trena

22/09/2022

Una universal connexió capil·lar

per Ramon Oliver

No hi ha cap dubte: el Goya obre la seva temporada amb un espectacle d’aquells que semblen augurar que som davant d’un dels gran èxits de la temporada pràcticament des que s’inicia la representació. Quelcom que queda reafirmat per la reacció entusiàstica i sovint farcida d’emotivitat que es desencadena en gran  part del públic  (sembla ser que això, està passant en totes les funcions o en bona part d’elles )quan aquesta arriba al seu punt i final. Una reacció que en molts casos, està associada  alhora a la lectura prèvia del llibre en el qual es basa la proposta escènica;  un best seller literari que, per cert, ben aviat arribarà també a les pantalles de cinema sota la direcció de la mateixa autora del llibre: cal no oblidar que abans de fer-se novel·lista, Laetitia Colombani ja era actriu i guionista.

A tot això , cal afegir-li quatre estupendes actrius unides també entre elles per anteriors complicitats teatrals, i entre les quals es troba la mateixa Clara Segura que assumeix la direcció de la proposta. Una proposta que no és estrany que hagi temptat La Perla 29, perquè el seu punt de partida comparteix en cert sentit ADN amb el tarannà  habitual de la companyia dirigida per Oriol Broggi,; quelcom també ben visible en la posada en escena per la qual opta Segura. I una proposta que s’enfronta amb inqüestionable habilitat i  correcció  al difícil repte que suposa donar-li forma escènica a un relat d’aquestes característiques. I és que parlem d’un relat  literari amb cert aire èpic que va donant constants salts entre tres paisatges geogràfics ben distants, i entre  tres històries ben diferents ; tres històries destinades – això sí- a acabar trenant-se entre elles tal i com  suggereix el mateix títol de l’obra . D’altra banda, un títol que presenta tant una dimensió metafòrica d’abast universal, com una ben tangible i capil·lar dimensió física. Com us deia , Colombani acaba de filmar l’adaptació al cinema del llibre. I donat el currículum com a guionista de l’autora al qual ja m’he referit també abans, cal imaginar que la possibilitat de transformar les seves paraules en imatges, va estar sempre present.

Som, tal i com la mateixa autora ha deixat dit, davant de tres histories protagonitzades per tres dones que s’enfronten a tres circumstàncies vitals que per moments, podrien semblar insuperables. Però que alhora, com no en tenen res de víctimes malgrat que la vida les vulgui ubicar en el lloc que els hi correspon a les víctimes, buscaran totes les esquerdes possibles en el dur mur de la realitat, per tal de construir-se una realitat diferent a aquella a la qual semblen estar condemnades. I és per això mateix que el relat , tal i com cal preveure des que aquest s’inicia , buscarà el fil comú ( o en aquest cap, el grapat de cabells comuns ) que vingui a visualitzar una connexió que situada més enllà de la localització geogràfica, l’estatus econòmic, o les arrels culturals.

Dit això, cal afegir que el relat de Colombani ( o més ben dit, el seu format escènic; no he llegit el llibre) no fa prou per crear uns personatges capaços de defugir l’estereotip, i  en més d’un moment cauen en ell, envoltats d’una càrrega emocional que , això sí ,sap com maquillar una mica aquesta mancança servint-se de l’èpica de l’emotivitat. Però alhora, aquesta càrrega emocional  i aquest trenat universal  (que , com ha assenyalat algun crític mal intencionat de la novel·la ,no deixa de formular una mena d’elogi encobert del tan injuriat món global sostingut en l’economia global), passa una mica de puntetes sobre els aspectes més sòrdids de l’explotació que pot encobrir una perruca global. I desaprofita la possibilitat d’atorgar-lis als episòdics secundaris de la narració una  major dimensió i riquesa.  Per sort, l’excel·lència de les actrius pot encobrir sovint aquestes limitacions. Tot i que ni l’excel·lència interpretativa de Clara Segura pugui encobrir el difícil encaix que té el personatge de la narradora en aquest conjunt. La seva significació, triga massa en fer-se visible. I mentre tant, la seva presència es fa massa feixuga, com si només fos a l’escenari per anar oferint dades sobre l’entorn físic i cultural pel qual es mouen aquestes dones, i com si no complís altra funció que la d’anar remarcant allò que la dramatúrgia ja hauria de transmetre sense necessitar d’aquesta veu ... o  servint-se millor d’ella per tal d’atorgar-li una dimensió tangible des de l’inici. Aquesta veu i aquests personatges, es mouen d’altra banda per un funcional , blanc i asèptic espai escènic que resulta ben útil a l’hora de convertir-se en pantalla  damunt la qual es projecten unes imatges que insisteixen potser massa en situar-nos geogràficament:  crec que, un cop donats els primers salts continentals, tampoc resulta imprescindible cap mena de brúixola videogràfica per no perdre’s en un relat que Segura guarneix de vegades amb uns apunts coreogràfics un xic innecessaris. Res de tot això impedeix en qualsevol cas, gaudir d’un bon espectacle recolzat en una bona història , i protagonitzat per quatre més que bones actrius: amb elles , resulta impossible no acabar deixant-se també trenar per allò que ens estan explicant... encara que allò que ens estan explicant, presenti els seus punts febles.