Las guerras de nuestros antepasados

informació obra



Autoria:
Miguel Delibes
Direcció:
Claudio Tolcachir
Intèrprets:
Miguel Hermoso, Carmelo Gómez
Adaptació:
Eduardo Galán
Sinopsi:

Un crit contra la violència de les guerres és la línia mestra de la novel·la de Miguel Delibes Las guerras de nuestros antepasados, publicada el 1975. Des del nom del protagonista, “Pacífico”, fins al final terrible de l’obra, l’autor val·lisoletà va defensar al llarg de les seves pàgines la pau davant de la guerra i la no-violència com a camí de vida.

Com a adaptador he volgut destacar el caràcter complex de Pacífico Pérez, la seva submissió als poderosos, la seva resignació gairebé franciscana davant d’un destí gravat a la seva memòria des del bressol amb les històries de les guerres que li explicaven l’Abue, el Bisa i el Pare. He respectat l’esquema original de la novel·la de les set entrevistes mantingudes pel Pacífico amb el psiquiatre de la presó. S’hi expressa amb plena llibertat i amb el millor llenguatge rural castellà, que amb tant d’encert li va concedir el seu autor original.

He de reconèixer en aquestes línies, sobretot, la gratíssima col·laboració rebuda per part de l’actor Carmelo Gómez (natural d’un poble de Lleó), que amb tant d’entusiasme com de coneixement ha treballat amb mi per “polir” l’última versió del text que ara presentem. I, per descomptat, agrair a Jesús Cimarro la seva apassionada i compromesa participació en aquest projecte des del minut u.

Eduardo Galán

Crítica: Las guerras de nuestros antepasados

16/09/2023

A l'ombra del besavi en un magnetòfon dels Encants

per Andreu Sotorra

Fa més de vint anys que el mateix escriptor Miguel Delibes (Valladolid, 1920 - 2010) va adaptar en coautoria una versió del seu relat «Las guerras de nuestros antepasados». Es va poder veure aleshores, el 2002, al Teatre Condal, dirigida per José Sámano. La versió actual guanya en distància. En distància del temps que narra i en distància de l'autor, que ja no hi és.

Es podria dir, doncs, que la versió és més lliure i, en conseqüència, també més teatral, més pròpia tant de l'adaptador, Eduardo Galán, com del director, Claudio Tolcachir, com, per descomptat, dels dos intèrprets: Miguel Hermoso, en el paper del metge que escolta i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez, en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que en part són la justificació dels fets que el van portar a la cel·la per assassinat.

L'actor Carmelo Gómez fuig de caracteritzar un personatge tenebrós, macabre, delinqüent, com podria ser la temptació d'algun altre intèrpret o algun altre director, tractant-se com es tracta d'un assassí. El que fa és fer-se seves les paraules, la ironia, l'humor encobert de Miguel Delibes i també el perfil del personatge.

A Miguel Delibes, que li agradava revisar, si no fer directament, les adaptacions de les seves obres, crec que se sentiria molt seva aquesta versió i aquesta interpretació, que transcorre en un espai escènic gris i neutre, tirant a fred, que tant potser el sanatori com el despatx de l'original del text on Delibes situa el doctor que entrevista Pacífico. Carmelo Gómez —no es pot dir que faci un soliloqui perquè té les rèpliques de l'actor Miguel Hermoso que, com a metge del centre, l'estira de la llengua— però sí que s'endinsa en el text de Miguel Delibes i en l'ànima del personatge i el dota del sarcasme suficient i de la ingenuïtat imprescindible quan Pacífico Pérez relata les anècdotes dels seus avantpassats: el besavi (el famós Bisa de l'original), l'avi, el pare... i la seva relació amb les diverses guerres que van viure tots i l'obsessió perquè Pacífico tingués també l'oportunitat de viure la seva pròpia guerra. Tot, sense oblidar les referències a vivències amb l'àvia, la mare, el capellà i altres personatges secundaris.

A «Las guerras de nuestros antepasados», una obra del 1975, la reflexió sobre la misèria humana se centra en frases tan senzilles com les del protagonista: «¿Per què tothom ha de tenir la seva guerra?» O també en la seva actitud de submissió al poderós, tot i que li costi patir la sentència de pena de mort per assassinat. Passant, esclar, per l'humor heretat del vell patriarca quan comunica a la família: «Us escric aquestes quatre línies per dir-vos només que em penjo a la Torca perquè sou mala gent. Ah!, i em penjo pels peus, perquè si ho fes pel coll, em fa por que m'ofegués».

I tot plegat, esclar, per no admetre en el tarannà de Pacífico ni en el tarannà dels seus ni un bri de bogeria. «¿Es pot ser boig», es pregunta el protagonista, «i no saber-ho?» La mateixa pregunta que es podrien fer avui mateix, a un segle vista dels fets que relata l'obra, multitud de personatges d'una altra escena, la del poder mundial i els amos del botó d'accionar les guerres, amagats sempre sota el seu antifaç. (...)