Le mouvement de l'air

informació obra



Escenografia:
Adrien Mondot, Claire Bardainne
Autor:
Adrien Mondot, Claire Bardainne
Direcció:
Claire Bardainne
Coreografia:
Yan Raballand
Intèrprets:
Rémi Boissy, Farid-Ayelem Rahmouni, Maëlle Reymond, Greg Miller, Irene Bayó, Úrsula Aquilera, Patxi Loperena
Composició musical:
Jérémy Chartier
Músics:
Jérémy Chartier, Jordi Golmayo: bateria, David Bird: piano i cors, Maren Pérez: guitarra
Il·luminació:
David Debrinay, Extresound
Vestuari:
Marina Pujadas
So:
Extresound
Producció:
Adami, DICRéAM, Centre des Arts d’Enghien-les-Bains, Espace Jean Legendre
Sinopsi:

La màgia del món digital ens submergirà en un univers visual fascinador ple d'escenes sorprenents. L'habiten tres ballarins extraordinaris que juguen amb imatges impossibles mentre desafien la gravetat. 

Nova creació d'una companyia que l'any passat, amb les peces Hakanaï i Cinématique, ja va mostrar al públic barceloní les moltes possibilitats que ofereixen al món de l'escena les tecnologies digitals. Si ja aleshores feien petites incursions en el món del circ, ara hi tornen convertint els ballarins protagonistes en acròbates capaços de volar i travessar, així, un paisatge oníric recreat electrònicament i gairebé convertit en un personatge més. 

La coreografia acrobàtica que interpreten els ballarins, el món digital on estan submergits i els sons que els acompanyen conformen un llenguatge escènic únic i permeten als intèrprets establir noves relacions amb el temps i l'espai. En els espectacles d'aquesta companyia innovadora, les imatges surten de les pantalles i ocupen l'espai central de l'escenari, de la mateixa manera que els protagonistes de la peça vencen la gravetat i s’escapen sense esforç aparent de la força d'atracció de la Terra per recórrer l'escenari en totes les seves dimensions. Un espectacle de gran bellesa que conjuga l'art i la tecnologia i que no només fa volar la imaginació, sinó també els seus intèrprets.

Crítica: Le mouvement de l'air

12/07/2016

Espectacularidad sin más

per Elisa Díez

Para bien o para mal fue uno de los descubrimientos del año pasado. Su técnica de mezclar la tecnología y la danza nos sorprendió y generó opiniones diversas. En esta ocasión nos ha vuelto a dejar boquiabiertos por su espectacularidad, el despliegue tecnológico es casi comparable a lo que sucede con el teatro del adorado Ivo Van Hove, aunque el resultado sea más desigual.

Te puedes pasar la hora anonadado por la tecnología y atrapado en sus brazos o puedes empezar a pensar si hay algo más a parte de fuegos artificiales. Y reconozco que aunque la experiencia del año pasado me había enseñado qué me iba a encontrar, me volvía dejar llevar por la tecnología, pero volvía a salir de la sala con la sensación de esta se había vuelto a comer a la danza. El intérprete digital debería ser un acompañamiento a los tres bailarines que juegan con él, y no convertirse en el actor principal.

Dos paneles verticales blancos son las pantallas donde las diferentes figuras blancas se dan cita. Danza de tierra y acrobática acompañan a las mil y una formas dibujadas. El resultado es espectacular, aunque la gasa blanca se mueva más que los propios bailarines. (...)