"Puc diferenciar perfectament qui sóc d’un efecte secundari."
A L’efecte, dos joves voluntaris es comprometen a participar en un assaig clínic d’un nou fàrmac antidepressiu que augmenta els nivells de dopamina a l’organisme. En sucumbir a la força gravitatòria de l'atracció i l'amor, però, posaran en entredit l’èxit de l’estudi.
Ara bé, què és l’amor? El resultat dels efectes químics d’una pastilla o un misteri que escapa a qualsevol comprensió?
En aquesta obra, Lucy Prebble, autora de la sèrie britànica Secret Diary of a Call Girl, fa una vibrant exploració teatral sobre el cervell humà, els límits de la medicina i la inevitabilitat de l’atracció física.
"L'efecte" és una peça amarga. Més diícil d'¡entrar que "Pulmons" perquè no hi ha uns personatges empàtics en una situació còmicament tendre (la discussió de tneir un fill) si no uns persomnatges solitaris que es troben per posar a prova un medicament. En realitat, és un mirall que retorna el reflex 15 anys més tard. Els joves (freguen la trentena) capten unes sensacions semblants al que deuria passar fa 15 anys entre els dos adults (que són els que els administren el medicament).
Hi ha moments per a l'esperança, per al romanticisme, però tot es trenca, de forma desagradable, inharmònicament. Sixto Paz exigeix més al seu públic. L'obliga a concentrar-se més. Però més difìcil, no vol dir menys públic. En tot cas, el que hi ha garantit és que el viatge dels personatges (i del públic) és molt és estimulant, tot i que potser no sigui tant amable. Molt recomanable. Farmacèutics enfollits per treure rèdits de la recerca, abstinguin-se: se sentiran al centre de la diana.
