De vegades, en
sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers
deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir
l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella
meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que
hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que
donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava
en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat,
l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha
dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les
paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la
sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en escena tan
aguda és la lectura que ha fet el director del text, la mirada
intranscendent i gairebé neutre que ha posat al damunt de totes les
coses, activant només el subtilíssim mecanisme que desplega
l’univers intencional de Pinter. Per mi aquest desplegament té a
veure amb el misteri i l’amenaça, el misteri latent que hi ha rere
qualsevol fesomia humana, i l’amenaça d’aquesta foscor que
sorgeix sota el rostre innocent de qualsevol acció, per
intranscendent que paregui. En L’encarregat
hi ha una distorsió alarmant i constant en alguna banda, en
l’ambient, alguna cosa que no acaba d’anar com ens esperem que
vagi, que ens neguiteja i ens interroga. I no són ben bé les
paraules al que em refereixo, que sovint trenquen la tensió
provocant una rialla, sinó alguns gestos escindits, accions
estranyes a les quals inútilment hi cerquem la seva lògica en
nosaltres. Però molt especialment els silencis pertorbadors i les
mirades significants que es claven els personatges. Treure tot això
a la llum multiplica Pinter i dimensiona la seva enormitat. La
veritat és que no havia vist mai un Pinter tan ben llegit i
escenificat, capaç de crear aquesta llum evanescent i l’aire de
misteri que tenen de vegades les coses humanes. Per això, a l’hora
de jutjar el que veiem, ens estremim. Sentim pietat i afecte per
Daunis, un sense sostre mort de por que tampoc deixa de ser un ésser
menyspreable, un ésser difús i apallissat que en realitat parloteja
per defensar-se del seu temor. I què me’n dieu dels dos germans,
Anton i Miki? Capaços d’aterrir a qualsevol. Què amaguen? Per què
fan el que fan? Per què diuen el que diuen? He sentit en alguna
banda descriure aquesta obra com una
comèdia de l’amenaça; però diria
que té més a veure amb l’amenaça implícita que sempre duu el
silenci. Perquè en realitat i -exceptuant el superb i il·luminador
monòleg d’Anton-, aquests personatges parlen des d’alguna
distància a la qual no acabem d’arribar, no diuen gairebé res. I
no obstant, quan sou al pati de butaques i van passant els minuts,
sembla augmentar de forma inevitable l’emoció intimidadora de les
coses en la seva passivitat infranquejable. No ho sé, de vegades les
línies són tan, tan difuses que un dubte que mai hagin existit...
Quina autèntica i veritable meravella és L’encarregat!!!
Em sembla que
no premiar i donar més vida a aquest muntatge seria ofendre a la
professió teatral. Per fi el Teatre Lliure sembla recuperar
l’essència d’aquell alè llunyanament perdut.
