Les criades. Do Wan Im

Teatre | Nous formats

informació obra


Companyia:
Sadari Movement Laboratory
Producció:
AsiaNow Productions, Doosan Art Center
Autoria:
Jean Genet
Direcció:
Do Wan Im
Dramatúrgia:
Kyu Choi
Intèrprets:
Mee-Ryeong Kim, Eun-Young Joung, Eun-Ju Lee
Escenografia:
Jung-Joo Yun
Vestuari:
Joo-Hee Lee
Il·luminació:
Sang-Keun Lee
So:
Matthias Eiran
Vídeo:
direcció visual Jang-Yeon Kim
Sinopsi:

Una innovadora companyia coreana que ha obtingut el reconeixement internacional amb un teatre físic i basat en els objectes, porta a escena una de les peces més conegudes de Genet... amb un armari com a protagonista afegit.

El 1998, quan va tornar d’estudiar a França amb Jacques LeCoq, el director Do Wan Im va fundar el Sadari Movement Laboratory, una companyia entestada a assajar nous llenguatges teatrals. El col·lectiu s’ha guanyat el respecte de l’escena de mig món amb propostes com un aplaudit Woyzeck o com aquesta versió de l’obra escrita el 1947 per Genet, on s’utilitzen videoprojeccions i un disseny de so clarament innovador. La història de les dues minyones que odien la dona que serveixen però que alhora es vesteixen amb la seva roba, la imiten i fantasiegen convertir-se en ella, esdevé en mans del Sadari Movement Laboratory una mostra imponent de teatre físic en què, a més, una peça del mobiliari té un paper fonamental. Es tracta d’un gran armari de fusta que, en aquest joc de dualitats entre el jo i els altres, entre la realitat i la ficció, esdevé un espai psicològic compartit entre minyones i mestressa.

Crítica: Les criades. Do Wan Im

06/07/2014

La foscor de l'mbició humana en clau de coreografia subtil

per Jordi Bordes

Ha calgut que vingui una companyia coreana per poder veure la versió més fidel de Les criades de Jen Genet. L'univers d'aquest dissortat autor és tant fosc que, habitualment els directors i coreògrafs s'hi submergeixen per extreure noves lectures, com més estripadores possibles, millor. El treball de Sadary Movement Laboratory també té la maldat i l'enveja de les dues germanes, que han tramat un pla per desempallegar-se de l'amant i, sobretot, de la seva mestressa. Mantenir l'equilibri en la vorera d'un abisme acaba significant la caiguda. 

El treball de les actrius juga amb el to de la paraula però també d'un moviment estudiat, fi, sublim, sigui en escenes sensuals (molt puntuals i molt velades, entre les dues criades) com en còmiques (quan elles imiten la mestressa, caricaturitzant-la i assajant el seu assassinat). 

Les criades se sentiran perdudes quan vegin que l'amant ha sortit de la presó i que ja es deu haver conclòs que la carta acusatòria no la va escriure la seva mestressa sino  les mateixes criades. La seva mala consciència les bloqueja i no aconsegueixen que la mestressa es prengui el verí. La directora imagina una mestressa a les acaballes del seu encant sexual. També les croades són entrades en anys, de pits caiguts i cul que s'encallen, còmicament, en els calaixos de l'armari. Però la sensualitat sap superar aquesta visió allunyada de la bellesa i insinuar-hi el plaer. 

La directora proposa una mirada molt essencial. Dos pantalles verticals de la mida d'un mirall d'armari, que contextualitzen l'acció i les raons més fosques, són lúnic suport a més d el'armari. És aquest, d'una eficàcia absoluta. El joc dels seus marcs i calaixos, per moments, poden recordar la coreografia de Sidi Larbi Puzle (Grec, 2008). Tot treballa a favor del comportament i les actituds dels tres personatges.

Sobta poder retratar una maldat tant fosca amb un gest tant suau, amable, subtil.