L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició.
No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”.
Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes.
Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura.
I sense menystenir la iniciativa privada, ¿una operació com aquesta no hauria de ser assumida per algun dels dos grans teatres públics del país en comptes de destinar recursos i energia en segons quin fracàs sonat de presumptes noves tendències com algun dels que s'ha viscut aquesta temporada amb una inevitable deserció d'espectadors desencantats?
I encara una altra reflexió d'acualitat: si jutges i col·lectius minoritaris representants de l'autoodi contra la llengua catalana —qui toca la llengua toca la literatura— en comptes de posar les grapes en l'ensenyament i els projectes lingüístics de l'escola catalana i imposar absurds vint-i-cincs per cents d'una llengua sobre una altra, formessin part de la cultura del país, haurien de córrer també a aplaudir l'adaptació teatral de Joan Perucho que, a més d'escriptor, coses de la vida, formava part del gremi de la toga negra i havia exercit per terres del sud dictant justícia durant una colla d'anys.
Tanquem el parèntesi i anem al gra, o millor dir, al forc d'alls, perquè en «Les històries naturals» de Lazzigags hi ha, contràriament al que es podria pensar, poca sang malgrat les queixalades —la imaginació en teatre fa miracles— i alguns forcs d'alls per ser respectuosos amb la llegenda del gènere i els tòpics atribuïts a altres “dips” universals.
Per als qui no hagin llegit o passat els ulls per «Les històries naturals» de Joan Perucho, diguem que l'escriptor es va empescar el personatge d'un botànic de finals del segle XIX —l'acció transcorre al voltant del 1840—, Antoni de Montpalau que, des de Barcelona, quan sap de les atrocitats d'un presumpte vampir, viatja fins a la població de Pratdip, a les serres del Baix Camp, per posar a la pràctica la seva teoria sobre els éssers malèfics. El tal vampir no és altre sinó Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I que, en una missió de concertació de matrimoni amb Violant d'Hongria per les terres draculanianes, va ser captat i convertit en “dip” malèfic.
Antoni de Montpalau és un naturalista, un il·lustrat, un liberal, un científic que considera que tot ho domina la raó, tret del que la raó no pot dominar. I ell mateix en té una mostra: l'àurea picuda, una espècie inclassificable, sense cap exemplar per estudiar i amb un cant misteriós que l'oïda humana no pot copsar.
Joan Perucho barreja el fons naturalista amb un moment històric de les guerres entre carlins (absolutistes partidaris de Carles de Borbó) i liberals (partidaris d'Isabel II i amb aires més progressistes). I aquí és on apareix el personatge històric del Tigre del Maestrat, el general Cabrera que, més baldat que un pregadéu atacat per un gat, fa cap a Pratdip per arrasar el poble sense que ni ell sàpiga per què ha triat Pratdip i no s'ha abraonat sobre Reus, la capital més poblada de la comarca, fins que admet que l'hi va encomanar algú en un somni. Hi ha queixalades a la jugular que fan veure les estrelles!
A l'aventura de Lazzigags sobre el món de Perucho no hi falta un toc romàntic, la lluita entre el bé i el mal, els capgiraments que es poden fer quan mana el pacte i s'uneixen les forces, la reconversió de l'enemic en l'aliat i tots els elemens imprescindibles perquè, com deia abans, el muntatge, malgrat que és per a tots els públics, encaixi de ple en els interessos dels adolescents.
Tots aquests propòsits serien un núvol de fum si el resultat no complís amb les expectatives. I les compleix. Des d'un guió de Sílvia Navarro que fa una tria i es queda amb els elements més importants de la trama de la novel·la fins a les lletres narratives de Miquel Agell, l'aportació dialectal que reflecteix el parlar de la frontera entre oriental i occidental amb influència del valencià de Morella —l'assessorament és del lingüísta Pere Navarro— i, per descomptat, la composició musical de Marc Sambola que passa per tots els estils, des de la balada, al coral i fins i tot el rap quan, al malèfic Dip, li toca fer l'últim badall. Escenogràficament —un carruatge, un catre...— la il·luminació i el so creen l'ambientació de finals del segle XIX. Unes projeccions s'encarreguen d'afegir allò que el teatre en viu no permet.
Amb tres músics en directe, l'espectacle té la virtut de convertir-se en un musical que entra sobretot per la música i per la lletra, amb una interpretació que no decep, des de Xavier Duch a Anna Herebia o la veterana Ester Bartomeu —que és l'actriu que fa més doblets i triplets amb diferents personatges, la metgessa del general Cabrera, la mare abadessa, la senyora de Pratdip, la imatge de la seducció que va xuclar Onofre a Hongria...
«Les històries naturals» és d'aquells musicals que, sense comptar amb els grans recursos d'altres produccions similars, compta amb la creativitat, el talent i la complicitat del millor valor que ha donat la tradició i l'escola del teatre musical català dels últims anys. Per això es mereixeria que, superada la nova pandèmia de platees mig buides, tingués el suport que es mereix per arribar més enllà del que l'arrencada, primer fugaçment a la Mostra d'Igualada i ara en una breu temporada al Teatre Condal, li ha permès fer.
«Les histories naturals» de la companyia Lazzigags reivindiquen la fantasia com a gènere i ho fan en una peça final del muntatge, «Miralls», en un homenatge a tots els creadors de diferents cultures i etapes literàries que han portat els lectors de moltes generacions fins a mons desconeguts. (...)
