Tres amigues —o, millor dir, dues amigues i la germana d’una d’elles— es disposen a passar el cap de setmana en una luxosa casa d’una luxosa urbanització. Una d’elles s’acaba de separar i l’objectiu és que es distregui i passi el mal moment de la millor manera possible. Però les coses no sortiran com estaven previstes i el que en principi havia de ser un esbarjo terapèutic acabarà convertit en una sortida, igualment terapèutica però més aviat negra i fins i tot amb alguns punts sinistres.
Les irresponsables, de Javier Daulte, és una reflexió en clau humorística sobre els límits del que estem disposats a fer per amor i, per extensió, de l’amor com a motor de quelcom molt potent però també essencialment irracional. Acadèmica, ben escrita, ben bastida i ben vestida, Daulte hi planteja una batalla entre el cap i el cor que, naturalment, acaba guanyant el segon. Potser la resolució és una pèl precipitada i peca una mica de bonisme en relació al conjunt però la peça funciona, s’emporta els espectadors i, per damunt de tot, permet veure un treball interpretatiu impecable.
Aquesta comèdia enginyosa i amb una amarga càrrega de fons, no obstant, probablement no passaria d’això si no fos que les tres actrius que la protagonitzen en multipliquen els efectes amb una interpretació realment prodigiosa amb la qual el conjunt entra definitivament en el terreny de l’excel·lència màxima.
Cristina Genebat, Nora Navas o Marta Marco brillen tant en conjunt com individualment. No és només per la solidesa amb què aborden els seus personatges. És perquè assoleixen aquell estadi tant teatralment xulo en què tiren el text com si l’estesin improvisant in situ, donant a l’escena una quotidianitat fantàstica, oferint als espectadors uns rols amb els quals és impossible no identificar-se i fent que una situació extrema (i altament improbable, o no) es presenti amb una veracitat completa.
En això hi té molt a veure la direcció generosament transparent d’una Silvia Munt que sap treure el millor de cada intèrpret, imprimeix el ritme just a cada escena i, sobretot, aconsegueix fer fluir la proposta de forma que llueixin tant la comèdia com el substrat amarg que conté.
I així, Les irresponsables fa riure, que és el que es tracta en primer terme, però també fa pensar i, sobretot, fa gaudir d’un bon text, una interpretació magnifica i una sàvia direcció. I ens recorda que quan això passa, que no és tant freqüent, el teatre és imbatible.
