Les irresponsables

informació obra



Autor:
Javier Daulte
Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Nora Navas, Cristina Genebat, Marta Marco
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

Què passaria si, un dia, de cop, comencéssim a dur a terme tot el que ens passa pel cap? Quins són els límits del que està ben fet i el que està mal fet? La Núria, la Lila i la Fabi es disposen a passar un cap de setmana juntes, fora de la ciutat. La Lila surt d’una separació traumàtica i les amigues la volen ajudar però la cosa es complica i les tres dones es veuen arrossegades per un corrent d’emocions a flor de pell que les convertirà, sense elles voler-ho, en unes autèntiques irresponsables. Un seguit de circumstàncies converteixen un cap de setmana normal en una obra de teatre hilarant escrita per l’argentí Javier Daulte i dirigida per Sílvia Munt. Una comèdia d’embolics on la situació escala minut a minut.

Crítica: Les irresponsables

30/10/2021

Un artefacte ben greixat

per Dani Chicano

La fórmula que residia a Mossbank Road ha tornat a funcionar, en aquesta ocasió sota un altre títol, Les irresponsables, amb text escrit expressament pel dramaturg argentí Javier Daulte, en comptes del d’Amelia Bullmore. Sílvia Munt a la direcció, Marta Marco, Cristina Genebat a escena i un bon nombre de membres de l’equip tècnic, a més òbviament dels productors (Focus i Bitò), repeteixen. Una diferència important, que no fa variar però el resultat final, és la inclusió en el repartiment de Nora Navas per Clara Segura.

Tot i el risc que comporten les previsions, l’espectacle té tot el que ha de tenir per convertir-se en un èxit de públic quan arribi a la Villarroel i resulta fàcil augurar-li una gira esponerosa. No és fàcil de portar a escena, perquè es tracta d’una comèdia d’embolics, amb rèpliques a “l’estil argentí”, això vol dir molt picades perquè la rapidesa amb què es diu el text és gairebé l’únic catalitzador dramàtic de la peça, suplint la buidor d’allò que es diu i aconseguint construir el gag amb un gran efecte còmic fins a posar-li la cirereta. Això requereix una precisió mil·limètrica a escena per tal que funcioni, una gran dosi de concentració i una enorme complicitat. Marco, Genebat i Navas fan una feina molt lloable en aquest sentit.

Les tres actrius tenen una estupenda facilitat per als papers còmics i estripats com les germanes i l’amiga que interpreten en aquesta peça, de la qual, com sempre passa amb Daulte, no cal explicar-ne massa coses per no esguerrar els girs argumentals. Una qüestió, però, crec que es presta a confusió i és la manera com es pretén vendre la peça. No s’entén quina necessitat hi ha de presentar l’espectacle com un text que reflexiona sobre els límits del bé i el mal, o les cotilles socials que ens tenen constrets. Seria molt més honest dir que és un espectacle efectiu, que entreté, que fa passar una bona estona al públic i aconsegueix arrencar-ne tot sovint una franca riallada, i això ja és molt, però també cal assenyalar que és absolutament superficial. Qui vagi al teatre a buscar això, farà diana. Qui hi vagi a buscar cap reflexió profunda, s’equivoca de mig a mig, perquè és una peça frívola i amb un punt de sentimentalisme força tronat. Si l’obra es titulés Les immadures tampoc no diria cap mentida.

Sílvia Munt i les seves intèrprets fan funcionar com un rellotge el giny ideat per Daulte. Marta Marco representa la Lila, una dona que passa la quarantena, amb tics paranoides i a la qual li manca un quart d’hora de forn; Cristina Genebat és la seva germana, Fabi, més resolutiva i aparentment més madura, però no massa com es podrà comprovar, mentre que la tercera en discòrdia és la Núria, interpretada per Nora Navas, una persona sempre disposada a fer un cop de mà i permanentment preocupada per tots els mals que pugui patir el món sencer. La peça, que situa l’acció en una segona residència que pel disseny podria ser la d’una família barcelonina a la Cerdanya, fa un crescendo continuat, una mena d’escalada, és com una bola de neu que baixa per un pendís accelerant gradualment, fent-se cada vegada més opulenta i pesant, de manera que es preveu una estavellada monumental. Al final, però, queda en no res, en un grapat de neu disseminada que es fondrà i s’oblidarà, però omplirà la caixa. Gran aplaudiment del públic. Les interpretacions s’ho valen.