Sembla que existeix certa unanimitat en reconèixer-ho : si hi ha una cançó que funciona com a himne per a totes aquelles persones que estan en trànsit de ser abandonades pel seu gran amor i fan un últim desesperat intent per tal d’ evitar-ho, aquesta cançó és sens dubte el “Ne me quittez pas “de Jacques Brel. D’aquest sensacional tema n’existeixen infinitat d’enregistraments discogràfics i videogràfics. Però ni el més intens d’aquests enregistraments es pot comparar en dramatisme portat al límit amb els que ens va deixar el seu mateix autor. Veure’l plorant com una magdalena i amb un rostre tan suat i compungit que ni el més desfermat Julio Manrique podria igualar-lo , pot deixar KO a qualsevol. I pot portar a qui està passant una experiència similar a convertir la cançó en l’únic tema de la seva banda sonora, i passar-se dia i nit e escoltant-lo en pla “loop”.
Aquest seria sens dubte el cas de la Lila, sinó fos perquè té al seu costat dues fraternals amigues (l’una , més fraternal encara que l’altra) que no la deixen patir a gust i contemplar a Brel fet un nyap tantes vegades com vulgui. La Lila, acaba de ser abandonada. I no aixeca cap ni intentant distreure-la , i portant-la a una casa d’aquelles tan ben posades, que t’hi podries passar hores només contemplant l’interior de la seva nevera. Més encara ,si acabes de fer-te un banquet de caca de gos sense adonar-te’n : això ,ja ho entendreu veient l’espectacle. De vegades, la gent que t’intenta animar es pot arribar a fer ben pesada . De vegades, les persones que intenten animar a qui està ensorrat, acaben adonant-se que també elles es troben al llindar de l’enderroc. I de vegades, la persona ensorrada es guarda alhora els seus bons asos a la màniga.
Tot això és farà evident al llarg d’aquesta comèdia creada per un Javier Daulte que demostra un cop més que ell també té molts asos guardats a la màniga, quan es tracta d’escriure un divertiment impecablement ben estructurat que , en casos com aquest en concret, ha de servir com a vehicle ideal per al lluïment de tres estupendes actrius. I no hi ha cap dubte que Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas, saben com aprofitar el regal. Les dues primeres, ja havien establert complicitat a ”Les noies de Mossbank Road”, un altre gran èxit teatral dirigit també per Munt. Però a la Nora, no li ha costat gens establir vincles similars amb les seves companyes . I aquestes tres excel·lents actrius estan alhora recolzades per la no menys impecable direcció d’una Sílvia Munt que li pren perfectament les mesures al text, i el dota del ritme precís per tal que la bogeria que s’acaba empoderant de l’escenari per moments, no solapi mai el ben dibuixat traç amb el qual es presenten els personatges. Daulte, funciona aquí en un registre diguem-ne que més obertament popular que aquell que ha exhibit en altres comèdies seves farcides d’inquietants realitats paral·leles, fantasmes emprenyadors i/o experiments científics ben arrauxats. Tot i que si pensem en algunes de les obres que conformen aquesta altra vesant de l’univers daultià, - si pensem per exemple en la comissària de “Bésame mucho”, el laboratori de “4D Òptic” o el pis buit d’ “Ets aquí?”-, podem comprovar que en elles ens hi trobem personatges tan emocionalment despistats i subjectes a perdre una mica el cap i entrar en estat de disbauxa permanent com ara les tres protagonistes d’aquesta comèdia. Una comèdia la banda sonora de la qual , no es limita a Brel. Aquí hi tenen també un lloc reservat el Joker lliurat amb frenesí al ritme del Rock and Roll Part II de Gary Glitter, o la Janis Joplin convertint el blues en un crit trencat d’aquells que poden acabar com si res amb les teves cordes vocals. I aquí hi juga també un paper ben revelador Mad Mikkelsen, ballant com un posés a la magnífica pel·lícula de Thomas Vinterberg “Druk (otra ronda)”. I cap d’aquestes persones i d’aquests temes, hi és per casualitat. Us donaré nomes una pista evitant fer spoilers: la peli de Vinterberg parla de decisions vitals radicals que, surtin com surtin, no generen després cap mena de penediment ni de reflexió moralista. I això, té també molt a veure amb les actituds diguem que més o menys arrauxades que poden acabar adoptant les nostres tres irresponsables .
