«Ne me quitte pas, il faut oublier...», cantava Jacques Brel. Però no sempre ni tothom s'ho pren amb tant de raonament poètic. Com li passa a la Lila, una de les tres protagonistes d'aquesta comèdia, diguem-ne “irresponsable” fent honor al títol, que ha creat el dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963), diria que adaptant-se a la complicitat de les tres actrius (Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas) i també a la de la directora Sílvia Munt.
No són les tres noies de «Mossbank road», d'Amelia Bullmore, que també va dirigir Sílvia Munt a la mateixa La Villarroel el 2017, però s'hi assemblen, ni que allà la tercera fos l'actriu Clara Segura i aquí sigui l'actriu Nora Navas.
L'acció es trasllada a una segona residència de fora ciutat i d'estètica decorativa de disseny. Les tres protagonistes estan a la ratlla superada dels quaranta i passen per la maroma de la presumpta crisi. De fet, la crisi ja ha esclatat abans de començar perquè la Lila, que ha patit un desengany sentimental, sembla «El Desconsol», de Josep Llimona, tot i que la noia de l'escultura blanca de la Ciutadella, contràriament al que fa la Lila, no plora a raig fet ni s'engata a “morro” ni s'empastilla amb fàrmacs antidepressius.
Ella, la seva germana gran i una amiga es conjuren per aconseguir el desig poètic de Jacques Brel i si bé l'ex de la Lila sí que la “quitte” almenys que el pugui “oublier”. I la cosa va per aquí. En una pujada d'adrenalina que, per més que es digui que surt de tres senyores amb seny de quaranta anys fets, acaba sent una explosió d'inestabilitat amb tocs postadolescents.
És curiós, sociològicament parlant, com allò que en el marc privat i en pròpia pell seria pres com un drama, quan s'observa com un mirall a l'escenari es converteix en una comèdia esbojarrada que fa riure a cor què vols l'auditori i que compleix amb escreix el seu objectiu: entretenir durant una hora i mitja i fer “oublier” de debò l'assot de la pandèmia que castiga de nou el sector del teatre.
No parlaré del gos, personatge absent, i de les seves tifes al jardí. Deixem que els espectadors ho descobreixin i que n'interpretin el significat que millor els plagui. Sí que val la pena parlar de les tres actrius que són la clau d'un dels èxits de la temporada, des de la desesperada Lila (interpretada brutalment per Marta Marco), a la Fabi, la seva germana gran (amb una contundent Cristina Genebat —també autora de la versió catalana de l'obra) que intenta no sucumbir al desassossec de la desconsolada germana, fins a la Núria (interpretada per una aparent assenyada Nora Navas), disposada a donar el braç a tòrcer per salvar de la desesperació les seves amigues amb qui ha organitzat l'escapada de cap de setmana.
Tres interpretacions que són el principal atractiu de la comèdia i que la directora Sílvia Munt ha mesurat amb cronòmetre en mà incidint en el crit en el moment oportú, la rèplica en el seu lloc just i situant cada acció, per “irresponsable” o “immadura” que sembli, en l'espai que la trama exigeix i que no amaga un cert aire intrigant, que és l'únic referent que recorda el Javier Daulte d'anteriors obres. ¿Això vol dir que no hi ha reflexió a «Les irresponsables»? Sí i no. Depèn de com cada espectador encaixi el rerefons de la comèdia.
Cal dir també que hi ha un Smart TV de considerables dimensions que és l'excusa per aplicar el mitjà digital en el muntatge i reflectir en un registre més cinematogràfic allò que s'insinua a l'escenari i que acaba ensenyant l'ànima oculta de les tres protagonistes que llencen la capa al toro, en una rauxa de bogeria en augment i que segella la peça «What a life» d'Scarlett Pressure amb les imatges empitofades a la pantalla de l'Smart TV de la recent pel·lícula «Another Round» de Thomas Vinterberg. Qui sap si algun espectador més sensible no tindria ganes d'aixecar-se de la butaca i afegir-se a l'espeterrant xou final. (...)
