Ja és ben veritat que si bé les casualitats potser no existeixen ( com a mínim al voltant de les casualitat psíquiques, es poden presentar evidències ), sí que es produeixen constantment. I aquests dies s’ha produït al Grec una ben gratificant casualitat per partida doble , d’aquelles que contribueixen a estimular la nostra curiositat cultural. Una curiositat, d’altra banda, cada cop més maltractada per uns mitjans de comunicació també cada cop més ancorats en la cultura més o menys mainstream que tendeix a generar pensament més o menys únic... i , sovint, a anar reduint els continguts culturals a la seva mínima expressió. . Però per sort, encara ens queden ments creatives d’aquelles que , de forma conscient o inconscient, i gràcies a l’acumulació de referents culturals que bull constantment al seu cap ,sempre aconsegueixen que les seves creacions en tinguin quelcom de xarxa sinàptica plena d’estimulants connexions. I sens dubte, Llàtzer Garcia, que acaba d’estrenar al Grec una de les seves millors obres i de corroborar amb ella que som davant d’un dels nostres més notables dramaturgs, pertany a aquesta categoria de ments creatives.
Però centrem-nos ja en les casualitats. Ja és una bona casualitat que, coincidint amb la visita al Grec d’una Angelica Liddell (d’altra banda, una creadora situada a anys llum d’un autor com ara Llàtzer) que a “Dëmon” reivindica el seu dret a ser considerada una vídua més ( cal recordar que la llista era llarga) del gegantesc Ingmar Bergman , arribi a la cartellera una preciosa obra teatral que reivindica alhora la petjada que ens va deixar el geni del suec; una petjada que, com la de tants altres genis artístics que fa només unes poques dècades constituïen un aliment cultural de primer ordre , corre ara de vegades el perill de quedar sepultada per la banalitat . I Bergman, com ens recorda també la Liddell, tenia un gran deute creatiu envers August Strindberg, el teatre del qual es va centrar sovint en disseccionar el món de la parella, fent servir la crueltat com a escalpel . Marcat des de sempre per una fragilitat mental que el va situar sovint al llindar de l’esquizofrènia ( i els carrerons sense sortida aparent cap els quals ens pot conduir la nostra fragilitat mental, és un dels temes que fan constant acte de presència a “Les mans”) , Strindberg va travessar tres matrimonis que es van transformar en tres travessies per l’infern. Bergman el va superar en aquest sentit amb els seus cinc matrimonis als quals cal afegir dues parelles oficials més, tot i que les seves ruptures mai van assolir el grau de dramatisme tràgic assolit per les de Strindberg. Per cert: tant Bergman com Strindberg es van aparellar sovint amb les seves actrius. I aparellar-te amb un actor, i intentar assumir les conseqüències que això pot tenir quan et mous pel seu mateix terreny artístic i acabes compartint amb ell un projecte creatiu extremadament vinculat als anys de convivència que portes al seu costat , és quelcom que també ha fet la guionista i directora que protagonitza “Les mans”. Strindberg, com us deia, va acabar vesant a les seves obres una amargura conjugal que sovint ha estat considerada com a brutal misogínia. Bergman, en canvi, va aprofitar la seva agitada vida sentimental per filmar “Escenes d’un matrimoni” , una sèrie televisiva exhibida també –de forma abreujada-com a pel·lícula, que segueix constituint un dels més excepcionals i complexos treballs creatius que s’han fet mai sobre l’estira i arronsa de la vida en parella; sobre l’amor que es torna violent desamor i un temps després esdevé potser nostàlgia d’allò que s’ha perdut, i un temps després pot donar peu a miratges de retrobament i reconstrucció, i un temps després pot convertir-se en un seguit de puntuals i esporàdiques cites que deixen clara la força del vincle afectiu, però també la impossibilitat de recuperar allò que havia estat, i un temps després.... Bergman va organitzar aquestes escenes matrimonials a partir d’un seguit de seqüències que de vegades donen salts temporals i emocionals vertiginosos. I que poden passar com si res d’un moment de tensió màxima d’aquells en els quals cap plat de la vaixella amorosa es salva de la trencadissa, a un moment de tendresa màxima al llarg del qual els cossos i les ànimes d’aquesta parella troben un aixopluc impossible de trobar en altres cossos i altres ànimes.
Tot això, ho podem reconèixer també, encara que el nombre de trobades sigui molt més curt i no tingui una extensió temporal tan dilatada, en el grapat de magistrals escenes que es van enllaçant a “Les mans” , i que sempre es presenten separades per un molt cinematogràfic fos en negre. Per cert: també el títol de l’espectacle ( que és alhora el títol de la pel·lícula que es disposen a filmar la directora i l’actor de l’obra; això ho sabem tot just iniciar-se la representació) és una gran troballa: quan hagueu vist l’espectacle ( i ja us anticipo que aquest, és de visió obligada) , ho entendreu perfectament. I , sense emular Bergman- Llàtzer Garcia no necessita emular ningú, perquè encara que al seu teatre reti constants tributs als creadors als quals admira, posseeix un món creatiu propi ben definit- el cert és que la seqüenciació de “Les mans” assoleix efectes comparables als que assolia “Escenes d’un matrimoni”: només cal fixar-se en aquest sentit en l’admirable transició que es produeix entre la primera i la segona escena. I aquí, toca ja també atorgar-la a l’extremadament afinada direcció de Sílvia Munt tot el mèrit que li correspon. Som davant d’un dels seus treballs més ajustats, precisos i colpidors. I com a exemple i sense entrar en detalls , només cal fixar-se en la força dramàtica que sap extreure-li a un parell de llanternes.
Però encara no us he esmentat l’altra gran casualitat que et trobes a l’escenari ( un escenari rural; l’aïllament és un altre factor fonamental d’aquestes escenes) tot just entrar a La Villarroel. Ben destacat , entre els cartells , llibres i discos que ha anat acumulant la parell al llarg de la seva convivència, ens hi trobem la imatge de “Cleo de 5 a 7” , l’única pel·lícula significativa de la Nouvelle Vague filmada (l’any 1962) per una dona: casualment, la mateixa Agnès Varda a la qual la Filmoteca li ha estat dedicant una complerta retrospectiva aquest estiu amb presencia dels seus fills inclosa, i sobre la qual el CCCB acaba d’inaugurar una exposició antològica. Que Llàtzer Garcia en sap molt sobre la Nouvelle Vague ja es va fer palès quan a “Els somnàmbuls” recreava la mítica escena de ball filmada pel Godard de “Bande à part”. Però és que el cartell de la pel·lícula de la Varda, té una mena de subtext que connecta molt també amb el text de “Les mans”. Varda va estar casada durant dècades (fins la mort d’ell a causa de la SIDA) amb el cèlebre director Jacques Demy, formant amb ell una tan ben avinguda i plena d’amor ,com singular parella. El fet que Demy fos homosexual ( la mateixa Varda havia parlat sobre el tema) mai va suposar un obstacle per a la seva relació. I tampoc , el fet que tots dos es dediquessin a un mateix ofici, però el seu treball rebés valoracions i reconeixements ben diferents, i respongués també a interessos temàtics i estilístics ben diferents. Malgrat la bona rebuda dispensada a “Cleo de 5 a 7”, el treball de la Varda va restar a l’ombra, durant els anys en els qual el cinema de Demy triomfava arreu el món: només cal recordat l’èxit universal del seu musical “Els paraigües de Cherbourg”. Per contra, mentre les darreres pel·lícules de Demy passaven sovint massa desapercebudes, el cinema socialment i políticament compromès de Varda va anar agafant quant Demy ja era mort aquella mena de projecció que no havia assolit als seus anys de joventut. I malgrat tot, aquesta parella va conviure sempre aliena a cap mena de gelosia professional. “Les mans” ens parla també d’això; de com cadascun dels membres d’una parella gestiona l’èxit i/o el fracàs de l’altre , quan tots dos es mouen per un mateix terreny professional. I especialment, quan aquest mateix terreny, és un terreny artístic. I aquí, és el mateix Llàtzer qui reconèixer haver tingut en ment aquell altre cim cinematogràfic que és la versió de “Ha nascut una estrella “ filmada el 1954 per George Cukor, i protagonitzada per una portentosa Judy Garland que , lluitant contra els seus propis fantasmes autodestructius i les seves pròpies addiccions, intentava recuperar el seu més alt status , oferint una d’aquelles interpretacions que marquen tota una vida. Ella era a la pel·lícula l’estrella emergent la carrera de la qual puja com l’escuma, mentre la carrera del seu alcoholitzat marit ( l’excel·lent James Mason) es va enfonsant en la misèria després d’haver ocupat també durant anys una posició estel·lar. Què cal fer, si és que es pot fer alguna cosa, per salvar una relació cada cop més marcada per aquests desnivells? Cal oferir en sacrifici el contingut d’un dels platets, per tal de salvar l’altre? No comporta aquesta mateixa elecció una renuncia massa destructora com per a que es puguin salvar els mobles d’una relació que ha entrat en estat de crisis? Aquest és un dilema al qual s’enfronta també la sensacional parella que formen a l’escenari de La Villarroel Raquel Ferri i Ernest Villegas. De la mà de Munt, tots dos assoleixen el punt potser més àlgid de la seva trajectòria com a intèrprets. Tots dos exploren l’amplia gamma d’emocions sovint doloroses per les quals passen els seus personatges deixant-se la pell en l’exercici. Fent conviure en la mirada i el gest aquella de vegades ben contradictòria convivència que es pot arribar a produir entre la passió i la ràbia, la necessitat imprescindible de la presència de l’altre i la no menys imprescindible necessitat de prescindir de l’altre, l’amor que fa mal i l’amor que cura. El que és ben cert és que tant ells dos com Llàtzer i Munt, han entrellaçat les seves mans per tal d’oferir-nos un esplèndid espectacle.
