Llàtzer Garcia ha anat consolidant la seva poètica, obra rere obra, fins a convertir-se en un autor teatral de referència. Beu molt de la dramatúrgia anglosaxona i de la cinematografia tant americana com europea. I no té cap problema a deixar entreveure els seus referents –o, directament, a fer-los un homenatge–, com passa amb La pols (2014), que s’inspira en la novel·la East of Eden de John Steinbeck –a través de la pel·lícula d’Elia Kazan–, o amb Els somnàmbuls (2019), construïda com una versió lliure de Design for Living, de Noël Coward, amb regust a Godard. Ha flirtejat amb el western –ja sigui amb dramatúrgies seves, com és el cas de Johnny & Vienna (2018), o des de la direcció de textos d’altres, com Breu introducció al western, de Joan Yago– i amb el thriller psicològic a l’estil d’Alfred Hitchcock –Al final, les visions (2022)–.
La seva última obra, Les mans, es pot veure a La Villarroel –dins el Festival Grec– fins al 4 d’agost. En aquest cas, les converses prèvies amb Sílvia Munt, directora de l’espectacle, van ser decisives a l’hora de plantejar el conflicte i les característiques de la parella formada per la Paula, una guionista i directora de cinema a punt de rodar la seva òpera prima, i l’Isaac, l’actor que l’ha de protagonitzar. Un realisme eficaç penetra en les dificultats per les quals hauran de passar després que ella –interpretada per Raquel Ferri– li comuniqui al seu company i còmplice –Ernest Villegas– que a última hora ha decidit contractar un altre actor per fer el paper. El més greu de tot és que el personatge que havia d’interpretar està escrit a partir d’experiències seves, i l’Isaac se sent utilitzat i vampiritzat.
No és el cinisme el que predomina, sinó que es produeix un orgànic transvasament o contagi emocional de pors i dèries
En el sisè i últim episodi de Secrets d’un matrimoni, d’Ingmar Bergman –no fa pas gaire, Angélica Liddell reproduïa en escena el funeral del cineasta–, l’home li diu a la seva exdona que s’estimen d’una manera terrenal i imperfecta. I justament “Una història d’amor imperfecta” és el subtítol de Les mans, que posa en primer terme els estris amb què explorem i apamem –mai millor dit– el món, però també el modelem i delimitem. El teatre no en pot oferir primeríssims primers plans com fa el cinema –el de Robert Bresson, molt significativament–, però pot tematitzar les mans de diverses maneres: que la Paula se les refregui nerviosament denota culpa; el treball físic –“amb les mans”– li permet a l’Isaac recuperar un cert sentit de realitat i començar a refer-se emocionalment; la imatge final, en què la il·luminació opera un efecte de zoom cinematogràfic, suggereix acolliment i reconciliació. Mans que ofereixen el que no tenen.
Hi ha un subtil joc metaficcional, des del títol mateix, entre la producció fílmica que no han aconseguit construir junts i la representació teatral –dirigida amb gran ofici i precisió per Sílvia Munt– que s’ocupa de la seva relació. Així, el xàfec que fa de banda sonora en un dels intercanvis més intensos remet a l’escena de pluja que la Paula va escriure per a la pel·lícula –Les mans– en què l’Isaac havia d’interpretar el personatge principal. La directora s’adona que si accedeix a donar-li el paper protagonista del film, es condemna a si mateixa al rol auxiliar, clarament secundari, que ha estat jugant en la seva història personal. Els jocs de poder estan metaforitzats en termes cinematogràfics: qui se sent manipulat o minimitzat acusa l’altre d’haver escrit el guió, dirigit l’escena o marcat el moviment de càmera. En determinades transicions, l’espai sonor d’Orestes Gas i el disseny lumínic d’Ignasi Camprodon ofereixen un tractament proper al cinema.
L’amor no és mai net, no. Però la passió en brut –i vista des de fora– és d’una puresa que reconforta
Les interaccions, d’altíssima intensitat gràcies al fabulós treball actoral i una direcció perfectament modulada, presenten moments d’escalada que poden recordar el teatre d’Edward Albee, però amb una crueltat més emboscada i reversible. La Paula de Raquel Ferri –quina temporada que porta, entre El día del Watusi i aquesta obra!– passa de la culpabilitat a la fúria explosiva i l’exhibició d’una ferida fonda. El refús a treballar amb la seva parella no deixa de ser un moviment defensiu, immersa com està en un projecte íntim i extrem en què tots dos corren massa riscos. Ernest Villegas, que venia de fer Macbeth, assumeix el seu personatge –de nom sacrificial– amb sobrietat i contenció, fins i tot en els embats més frontals. L’Isaac és de digestió lenta, i esclata un cop ha posat paraules als greuges: primer es rebaixa demanant una revisió de la pena, i després construeix un discurs propi d’un manipulador. Havent transitat de la impotència a la reafirmació, es mostra finalment decidit a persistir en l’enteresa i la generositat.
Els personatges entren en una espiral de traïcions i suspicàcies, que transparenten més dependències de les que pretenen i es tradueixen en una tirallonga d’acusacions i malentesos. La diferència d’edat, d’extracció social i de posició en la indústria compten. Però hi ha també el tema de l’autoria i “els drets morals” sobre una obra per a la qual algú ha servit com a material i font d’inspiració. Queda clar que el motiu del trencament té més a veure amb l’amor propi –una mena de replegament d’autoprotecció– que amb la fi d’una relació passional tan destructiva com nodridora, on tenen cabuda la vergonya, la mesquinesa i la culpa, però també la compassió i la tendresa. No és el cinisme, en cap cas, el que predomina, sinó que es produeix un orgànic transvasament o contagi emocional de pors i dèries. L’amor mai no és net, no. Però en brut –i vist des de fora– és d’una puresa que reconforta.
Crítica publicada a El Nacional.cat l'1 d'agost de 2024
