Aquesta és una història d’amor imperfecta que exposa una difícil pregunta: posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat?
La Paula i l’Isaac viuen apartats en una casa enmig de boscos i muntanyes. Ella està a punt de rodar la seva primera pel·lícula, que serà protagonitzada per ell, després d’haver estat retirat temporalment de l’ofici per problemes de salut mental.
La producció ja comença a caminar i la parella ho viu amb una barreja d’entusiasme i vertigen.
Però els primers dies d’assajos previs a la filmació, es fa evident el que la Paula, secretament, intuïa: l’Isaac no pot participar en la pel·lícula; és un perill per ell i pel mateix rodatge. El seu paper, basat en la seva persona i la seva difícil experiència, l’haurà de fer un altre actor.
Apunta maneres. Llàtzer Garcia (Al final, les visions) ha arribat a una maduresa notable com a dramaturg. Sap tensar la situació fins a l'infinit, resolent la trama i alhora deixant obert el desenllaç. Les mans parla d'una fràgil història d'amor. Més enllà de si acabaran formant família, el que li interessa és si s'estimen, malgrat tot. Perquè el conflicte a superar no és pas fàcil: la jove i debutant directora decideix apartar el company (i actor) del film. Ella considera que l'autoficció ha de tenir un altre protagonista.
De fons, emergeix la relació desigual entre home i dona, un desequilibri social que ja insinuava Strindberg a Júlia (i Jatahy, en la seva versió contemporitzadora) entre el criat i la filla de família benestant. O com María Hervás ha reproduït un centenar de cops a The second woman aquest Grec. El Poder el té la persona-creadora, la que és l'origen de l'aventura artística. L'ego, els prejudicis, les desigualtats esclaten en aquesta peça interpretada en quatre escenes (amb unes el·lipsis cronològiques) amb una simplicitat de recursos, que dóna més protagonisme a la trama i a la interpretació. Raquel Ferri (El día del Watusi, La Venus de les pells) és una vulnerable directora que procura ser empàtica amb el repartiment. Ernest Villegas (Un obús al cor, Els ossos de l'irlandès) és un contrariat actor que tem no sortir mai més del pou. Sílvia Munt (Els Buonaparte, Desig, Les irresponsables) proposa una escena el més directa i tendra possible. Una opció molt encertada.
La parella s'estima i no troba els coixins per no ferir l'altre. Possiblement, no n'hi hagi. Possiblement, és bonic veure aquesta lluita honesta per una causa que pot ser titllada d'egoista. Hi ha moltes maneres d'estimar. Aquest és el drama. Aquest és el veritable conflicte. I Garcia, llest, es queda amb el gest d'agafar-se de les mans per titular la topada frontal a l'escenari.