Les noces de Fígaro

Musical

informació obra


Direcció:
Lluís Homar (de la reposició)
Intèrprets:
Manel Barceló, Marcel Borràs, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Victòria Pagès, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals, resta de repartiment en curs
Dramatúrgia:
Pau Miró
Escenografia:
Rafael Lladó (Fabià Puigserver)
Vestuari:
César Olivar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Xavier Clot
So:
Jordi Bonet
Composició musical:
Xavier Mestres
Coreografia:
Oscar Valsecchi
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Producció:
Teatre Lliure , Compañía Nacional de Teatro Clásico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions aquí. (S'activa del 9 a l'11 d'abril a les 20h i el 12 d'abril a les 18h)

El teatre Lliure fa 40 anys, i ho celebra tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989. Molts dels qui hi eren hi tornen a ser, i no cal que el recordeu si el podeu reviure. La nostàlgia, molt millor en present.

"En Lluís Pasqual m’ha proposat fer altra vegada Les noces de Fígaro que va idear el Fabià Puigserver, amb motiu del 40 aniversari de la fundació del Lliure. Aquelles Noces que es van estrenar al febrer del 1989 i que van ser tan emblemàtiques, i que signifiquen tantes coses per a tanta gent. Per al públic que les van veure i també per als qui la vam fer. 

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. 

Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat."

Lluís Homar

Crítica: Les noces de Fígaro

07/12/2016

El Lliure compleix 40 anys en companya de Fígaro, i li dona nova vida a un magnífic muntatge de Fabià Puigserver

per Ramon Oliver

No es pot dubtar: en cert sentit, es pot dir que el Fígaro imaginat per Fabià Puigserver ha arribat finalment a la que estava destinada a ser la seva llar des de fa dècades.De ben segur que els espectadors que l’any 2001 van entrar per primer cop al recent inaugurat  Teatre Lliure de Montjuïc havent vist el mític muntatge de l’obra mestra de Beaumarchais dirigit per Puigserver el 1989, però sense haver vist mai cap maqueta o dibuix del nou teatre que ell mateix havia dissenyat, es devien endur una bona sorpresa: entrar en aquesta fantàstica sala, venia a ser una mica com entrar dins una versió ampliada del palau del comte Almaviva. Les similituds entre l’escenografia d’aquell espectacle i el molt escenogràfic ( i admirablement versàtil) interior de la gran sala de Montjuïc, resultaven més que evidents. I evident resulta també que a l’hora de celebrar com l’ocasió s’ho  mereix aquella nit de fa ara quaranta anys ( la nit del 2 de desembre de 1976) en què el Lliure va obrir portes per primer cop , recuperar l’admirable  Fígaro de Puigserver re interpretat ara des de la direcció pel mateix Lluís Homar que llavors el va interpretar com actor , suposava una elecció immillorable.

De fet, el lligam entre Puigserver i Fígaro venia ja de més lluny: al molt revolucionari 1968, Fabià ja havia dirigit i creat l’escenografia i el vestuari per a un muntatge d’aquesta obra que sempre ha estat vista com un anunci de la Revolució Francesa que estava per caure quan la comèdia va arribar als escenaris envoltada de no poc escàndol , i després d’haver despertat l’ira dels censors . I quina llàstima, no poder comptar amb cap enregistrament d’aquell espectacle que Puigserver va presentar a l’Aliança del Poble Nou i al Romea, i en el repartiment del qual hi apareixien noms com ara els de Montserrat Roig, Ovidi Montllor o la mateixa Carlota Soldevila que anys després la va representar també al Lliure! Per cert que si voleu entrar en el joc de les comparacions , ho teniu fàcil: gaudir del muntatge original de Puigserver està a l’abast de tothom, gràcies a youtube, i a l’enregistrament de l’obra realitzat  al seu moment per TVE.

Però deixem-nos ja de records mítics, per tal de passar a l’esplèndida realitat que ara mateix us podeu trobar a la cartellera.. I és que entre les parets d’aquest Lliure de Montjuïc tan semblant a la residència dels comtes d’Almaviva , la magistral comèdia de Beaumarchais continua mostrant-se com un divertiment perfectament construït . Un divertiment, d’altra banda,  tan vigent quan es tracta de fer-nos viure un encadenat d’embolics irresistiblement hilarants ,  com quan es tracta de retratar amb indissimulada bilis els usos i costums d’aquella classe social que, apel·lant només als seus orígens privilegiats  i al seu status econòmic ,  es creu amb el dret de gaudir del  dret de cuixa en tots els seus sentits: els eròtics , i els que no ho són tant. I aquí és un  entre en joc el contundent i ben transgressor monòleg de Figaro; tant contundent i transgressor que Mozart i da Ponte van optar per prescindir d’ell quan va convertir aquest text en una, d’altra banda, no tan revolucionaria però igualment gloriosa òpera.

Homar, seguint les passes de Puigserver ( segons ell mateix afirma, el 90% del muntatge conserva l’emprempta de l’original) , ens ofereix un totalment brillant  espectacle perfectament mesurat  que compta amb un repartiment ( només cal veure la primera aparició d’un memorable Joan Carreras per adonar-se’n )capaç també de seguir-li les passes al repartiment original.  Certament, la nit de l’estrena – la nit en la qual el Lliure celebrava el ja esmentat 40 aniversari- els nervis i l’emotivitat van jugar en algun moment a la contra . I certament, caldria millorar una mica el tema de la projecció de la veu: sense la ara ja massa habitual megafonia, algunes paraules queden perdudes  en aquest tan vast com preciós escenari. I amb un text com el de Beaumarchais convé no perdre’s ni una coma, no sigui que et perdis també algun que altre eixerit doble sentit. Però no ho dubteu: amb uns pocs ajustos i un xic més de rodatge, aquestes noves noces estan destinades a resultar memorables!