Les noces de Fígaro

informació obra



Direcció:
Lluís Homar (de la reposició)
Intèrprets:
Manel Barceló, Marcel Borràs, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Victòria Pagès, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals, resta de repartiment en curs
Dramatúrgia:
Pau Miró
Escenografia:
Rafael Lladó (Fabià Puigserver)
Vestuari:
César Olivar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Xavier Clot
So:
Jordi Bonet
Composició musical:
Xavier Mestres
Coreografia:
Oscar Valsecchi
Ajudant de direcció:
Lola Davó
Producció:
Teatre Lliure , Compañía Nacional de Teatro Clásico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions aquí. (S'activa del 9 a l'11 d'abril a les 20h i el 12 d'abril a les 18h)

El teatre Lliure fa 40 anys, i ho celebra tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989. Molts dels qui hi eren hi tornen a ser, i no cal que el recordeu si el podeu reviure. La nostàlgia, molt millor en present.

"En Lluís Pasqual m’ha proposat fer altra vegada Les noces de Fígaro que va idear el Fabià Puigserver, amb motiu del 40 aniversari de la fundació del Lliure. Aquelles Noces que es van estrenar al febrer del 1989 i que van ser tan emblemàtiques, i que signifiquen tantes coses per a tanta gent. Per al públic que les van veure i també per als qui la vam fer. 

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. 

Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat."

Lluís Homar

Crítica: Les noces de Fígaro

04/12/2016

Frescor enllaunada en l'excès de repetició

per Jordi Bordes

El Teatre Lliure ha vlgut celebrar els seus 40 anys recuperant un dels seus titols de capçalera. Manté la mateixa escenografia (tot i que ara habita el Lliure de Montjuïc i no el de Gràcia), vestuari i respira el joc constant del que va idea Fabià Puigserver. Ara, la direcció és de Lluís Homar que sinsinua perquè, en algunes rèpliques, es percep el to i el gust per la contenció d'Homar. Però la pega és que la peça, divertida, que dringa en les seves rèpliques, que diverteix en els seus embolics, que sobta per la mirada en defensa de la dona pocs anys abans de la revolució francesa. Però insisteix en la reiteració de la trama (explicat des de dferents persones però sempre repetint-se) cosa que cansa i allarga innecessàriament la peripècia. 

Des de la millor de les intencions (probablement, el públic en general beneirà la proposta) s'insisteix en el format original. I probablement és un error perquè, si es disposa de la capacitat tècnica d'una sala Fabià Puigserver és empetitir-ho repetint els esquemes d'una sala molt més limitada (en espai i tecnologia). Els arcs de la sala, de fet, evoquen el joc de portes d'aquelles Noces de Fígaro. Sovint, el mateix Pasqual les ha aprofitades com a escena mateix (en són bons exemples Una tarde con Eduardo o.Els feréstecs). També ha variat, i molt, l'abast de públic. Cal plantejar-se, doncs, si projectar millor la veu per arribar a tots els espectadors, o bé, plantejar-se microfonar els actors. Certament, la dificultat per seguir l vers àgil dels actrs amb la veu més prima dificulta seguir-ho.

Aquest Fígaro i, sobretot, aquesta Sussanna són desperts, espavilats. La peça surt fresca dels seus llavis, però la insistència d'unes esructures que ara ja són velles, les encadenen en excès. Tot i axí, cal celebrar l'aniversari, l'aparent posada en escena i el desig de joc i d'entrega d'Homar i tot el repartiment.