(...) Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria.
El primer handicap a superar, em sembla, per a Lluís Homar, com a director, ha estat adaptar el mateix muntatge a la sala gran de Montjuïc, amb una escenografia que abans recobria amb les portes d'arcades l'antiga sala de Gràcia. Passar del format gairebé de "família reduïda" a format de "família nombrosa" i, a més, fer que el text s'expandeixi per la platea de Montjuïc sense dificultats és un aspecte que no sempre acaba de fluir com caldria i que últimament flaqueja en molts muntatges de sales grans, tant per falta de llençar la veu, ni que això soni a vella escola, i també per un cert relaxament en la dicció. Teatre i llengua van sempre de bracet.
El segon handicap a superar diria que ha estat triar entre mantenir la frescor i la joguina que «Les noces de Fígaro» posa en mans dels intèrprets o explorar una representació més esteticista i formal de l'obra. I aquí el muntatge apareix amb el cor dividit: la primera part (1h 25 aprox.) no acaba de trobar el registre de la frescor i la joguina que exigeix l'obra (potser li cal una mica de rodatge); i en canvi la segona part (també 1h 25m aprox.) va in crescendo, guanya en l'esperada frescor, es matisa molt més en il·luminació, es dispara també en interpretació i aguanta bé fins a la ballaruga final, deixant un bon regust i aixecant els ànims unànimes dels espectadors.
L'actor Marcel Borràs, en el paper protagonista de Fígaro, fa un salt en el que havia estat fins ara la seva línia interpretativa, més aviat centrada en el teatre jove, trencador i contemporani. El seu llistó es posa a prova en el monòleg de la segona part, quan explica el que ha estat Fígaro —un tastaolletes avançat al seu temps— amb algunes afirmacions i caricatures que sembla que siguin fruit de l'experiència d'algun emprenedor i aventurer d'avui mateix.
L'actriu Mar Ulldemolins és una Susanna entremaliada que perfila molt bé el seu doble paper a l'hora de la seducció del comte, quan li convé, i de picaresca femenina a l'hora de convèncer, si cal, el pare de Fígaro.
L'actor Joan Carreras reforça un comte d'Almaviva que va guanyant pes en cadascuna de les seves intervencions fins al punt que centra bona part de l'acció de la segona part. La seva parella, la comtessa d'Almaviva, interpretada per l'actriu Mònica López (l'única de tot el repartiment que ja hi va ser el 1989 en substitució de la gira d'Emma Vilarasau), teixeix les millors escenes quan entra en complicitat amb la Susanna de Mar Ulldemolins, un tàndem ben acoblat, que no es fa ombra i que pedala al mateix ritme.
(...)I així tots plegats, fins a tretze intèrprets en escena, contentets i alegrets, però no pobrets, entre coreografia final i repicar de castanyoles, braços enlaire i amb el crit sardanista final inclòs, la festa acaba deixant una mica d'aquí pau i una mica d'allà glòria, absent que el 1789, tres anys després que l'obra es representés amb el consegüent escàndol de l'època, esclataria la Presa de la Bastilla i la flamarada de la Revolució Francesa. ¿Hi ha alguna diferència entre la guillotina del segle XVIII que va fer rodolar caps i la guillotina política del segle XXI que fa rodolar primers ministres? Ja ho va dir Mozart, coetani de Beaumarchais, en la seva versió operística: «Figaro qua, Figaro là, Figaro su, Figaro giù. Ah, bravo Figaro! Bravo, bravissimo; a te fortuna non mancherà.» (...)
