Torna al Teatre Lliure la versió de Les tres germanes dirigida per Julio Manrique. La magnífica adaptació signada per ell mateix, Marc Artigau i Cristina Genebat situa l'original de Txékhov en un context més proper als nostres dies, amb el rerefons de la catàstrofe climàtica i una fortíssima crisi de valors. Val a dir que a la Sala Atrium s'ha pogut veure, fins fa ben poc, Érem tres germanes, la reescriptura del clàssic a càrrec de José Sanchis Sinisterra, i que Victoria Szpunberg dialoga intertextualment amb les tres germanes russes a la seva obra El pes d'un cos, que es pot veure aquests dies al TNC. No oblidem tampoc que la tardor passada, en el marc del Festival Temporada Alta, el lituà Oskaras Koršunovas va dirigir un elenc majoritàriament català –amb Manrique en el paper principal– a la seva versió de L'oncle Vània.
La poderosa escenografia de Lluc Castells evoca dues estances comunes d'una casa familiar dins un receptacle de vidre que atorga al conjunt una aparença de peixera o de terrari. L'aposta de direcció passa per reforçar amb aquesta gàbia escenogràfica el tancament de la representació en ella mateixa. Mentre els espectadors es van acomodant a les butaques, els actors principals evolucionen dins la caixa de vidre, atrapats en un drama que pretén existir amb independència del públic i busca alhora estimular el voyeurisme, amb efecte mirall inclòs. L'aposta contrasta notablement amb l'opció d'Oskaras Koršunovas al seu Vània, en què hi havia constants ruptures de la quarta paret i alguns monòlegs disfressats de rèpliques es deien de cara a platea, de manera que l'espectacle es descloïa i “ens mirava”.
Tot i que l'espai i la mirada directa dels actors ens resulta inaccessible –i això no fa sinó refermar la idea que som davant d'un univers tancat i una temporalitat suspesa–, el muntatge de Manrique arriba amb força i se'ns emporta com una ventada emocional, arrasadora. Això té a veure amb una direcció d'actors summament orgànica i amb una adaptació que ha esporgat delicadament el text i ha fusionat/rebatejat alguns dramatis personae, fent ressaltar així els parlaments més emblemàtics i trastornadors, amb empelts més o menys identificables de creadors contemporanis com, entre d'altres, la polonesa Wisława Szymborska i algun poeta català que no desvetllarem –per permetre que el potencial espectador jugui a trobar, si li ve de gust, les peces del mosaic intertextual–. Cal esmentar també que s'han empescat un pròleg d'allò més inspirador –una mena de bestreta del famós inici “Avui fa un any que va morir el pare”– i un epíleg que converteix Moscou –amb tota la càrrega metafòrica que aquest referent assumeix dins l'obra– en una possibilitat menys remota. Quant a la banda sonora, el tema de CocoRosie li va molt bé a la transició del primer al segon acte, mentre que el de R.E.M., amb la projecció de fotos del muntatge sobre el teló-pantalla, esdevé un subratllat innecessari que apel·la a l'emoció des de l'obvietat i, per això mateix, pot malmetre el pathos del moment.
El repartiment funciona d'allò més bé, i és d'agrair l'enorme entrega de tots els intèrprets. Cristina Genebat, també responsable de l'adaptació, transmet com a Olga –sempre tensada en l'amor desinteressat pels altres– una emoció que pugna per reprimir l’expressió de la seva frustració profunda, estructural. María Rodríguez Soto, a qui no fa pas gaire vam poder veure fent un Dostoievski a la mateixa sala, transita molt plàsticament per la crisi vital i el desvari amorós de Maixa. Elena Tarrats, com a Irina, passa d'una passió revolucionària a la desfeta de les il·lusions. I quin mal que fa el seu esclat: “On se n'ha anat tot? On ha fugit la meva vida?”. Elles són les tres germanes, desclassades i obsoletes en un món cada cop més vulgar.
Marc Rius interpreta el germà, Andrei, que passa d'informàtic a regidor addicte al joc, mentre que Joan Amargós encarna el personatge del baró, actualitzat com a “ovella negra de l'establishment”. Ivan Benet –que va fer d'Àstrov al Vània de Koršunovas– torna al perfil de personatge txekhovià utòpic i alhora desencantat, que deixa la felicitat per a les generacions venidores; el militar Verxinin de la versió original es converteix aquí en un geòleg al qual anomenen coronel –picada d'ullet meta dels adaptadors–. Carme Fortuny assumeix el rol de la Tata, serventa que aglutina diversos personatges subalterns, i Lluís Soler, com a oncle i metge ancià –es queda amb les intervencions de Txebutikin i aporta referències a la figura de Txékhov–, ofereix un contrapunt marcadament humorístic, però també desnortat i patètic. Jordi Rico interpreta de manera entranyable el marit de Maixa, un home una mica simple o prosaic però enormement generós, i Mireia Aixalà entoma amb ofici el paper de Natàlia, la cunyada trepa, el personatge més pla i desagraït de la funció, que s’anirà apoderant de l'espai fins a expulsar-ne les germanes. Aquestes, immerses en una languidesa paralitzant, no saben defensar-se de la invasió i perdran la casa; el buit escenogràfic, al darrer acte, és total.
A la seva època, el 1900, la peça tocava temes candents; per això, resulta del tot pertinent l'actualització operada, amb consideracions sobre la llibertat mal entesa i l’entronització del consum. Les germanes i els seus parents i convidats són sotmesos a la humiliant estretor d’una existència encotillada; entregats a treballs estèrils i rutines empobridores; vexats per la vulgaritat que els envolta. No els satisfan les idees petites ni la moral convencional; senten que s'allunyen cada dia més d’una vida autèntica i bella. Flueix orgànic el lirisme de la suma de soledats, i es manté intacta aquella resignació txekhoviana que Peter Szondi situava en un punt intermedi entre la malenconia i la ironia. Tant el text, depurat i redimensionat, com l'evolució actoral transmeten una emoció –una tensió, un ofec– que transporta i traspassa. Els personatges riuen i ploren; beuen vodka i filosofen, compartint els seus “pensaments famèlics”; es lamenten pel pas del temps, pels somnis esvaïts, pel talent malaguanyat. “Per què vola tan baix, la vida?”, es pregunten. L'art, en canvi, vola ben alt.
Article publicat a Núvol l'1 de juny de 2022
