Les tres germanes. Dir Julio Manrique

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Adaptació:
Marc Artigau, Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Sinopsi:

Olga, Maixa i Irina tornen a escena. La idea d’una vida millor impregna els anhels de les filles del general Prózorov. Però aquí al camp, apartades de tot, només hi regna el tedi. I Moscou és lluny...

 

L’actor i director Julio Manrique torna al Lliure després de l’èxit de L’ànec salvatge de Henrik Ibsen el 2017. Aquesta vegada, amb un Txékhov (1860-1904), un clàssic al qual no s’havia apropat des de l’estrena el 2010 de la posada en escena de L’hort dels cirerers al Teatre Romea.

 

La història de tres germanes (Maixa, Olga i Irina) i un germà (Andrei) en la vida insatisfeta i decadent de les classes privilegiades en la Rússia rural. Moscou és el principal element simbòlic de la peça, sempre idealitzat i desitjat pels personatges, atrapats en una bombolla, anhelant un món nou que ja traspunta.

Crítica: Les tres germanes. Dir Julio Manrique

15/12/2020

Tres germanes com tres diamants que espurnegen

per Andreu Sotorra

Plaf! Plaf! Pantoflada a dues galtes! El 1900, quan Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure «Les tres germanes» ja sabia com se sentiria la humanitat cent anys llargs després: feta un flam amb cobertura universal de mascareta. Que fàcil que és aconseguir que tot el món —tot, tot, sense excepcions!— es posi d'acord a amagar el nas, boca i quasi ulls i a renunciar al complement més expressiu de l'espècie, quan la senyora de la dalla truca golafre a la porta!

Europa vol ser el 2050, diuen, d'aquí a només trenta anys, un continent lliure de gasos amb emissions zero. Europa —o els que ara la governen— té l'ideal de salvar el planeta. Una altra cosa és si sap com fer-ho. Potser com Irina, la més petita de «Les tres germanes», que també ho vol fer tot per canviar el que l'envolta, amb revolució de carrer inclosa, embolcallada en el seu idealisme encara fresc i jovenívol. Un contrast amb la veu de l'experiència, l'oncle ja gran, que veu com la vida se li escola i recomana a lrina que s'hi aferri, abans que no tingui temps.

El director Julio Manrique ha tingut temps de deixar en xup-xup la seva primera idea d'acostar-se al món de Txékhov i el de «Les tres germanes». ¿Hauria optat pel mateix plantejament si l'obra s'hagués estrenat quan tocava, la temporada passada, en plena onada inicial del coronavirus? ¿Ha servit aquest temps en repòs, assetjat pel perill global exterior, perquè la idea originària de l'adaptació hagi pres ara més força? ¿Es miraria de la mateixa manera la gran peixera escenogràfica de vidre (feina d'alçada de Lluc Castells), que potser hauria estat considerada abans un capritx, i que ara ha estat econeguda com una metàfora de la bombolla que encercla tantes famílies, com la família Prózorov de «Les tres germanes»? Moscou, Moscou, Moscou... Sí, sí, molt de «Moscou, Moscou...» Però ¿és un desig desconegut més que una ciutat mítica per fugir de la bombolla que els/ens empresona? Els estralls del canvi climàtic planen per damunt de la gran peixera de vidre i com un déu totpoderós condicionen el discurs, les discussions, les reflexions i els ideals de tots els personatges i de cadascuna de les escenes. I, de rebot, també de l'audiència de la platea, amb les grades a dues bandes, una posició enyorada des de feia temps.

El trio Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat ha adaptat «Les tres germanes» fugint del clixé clàssic i creant-ne un de nou, adaptat a la més estricta contemporaneïtat. Els canvis d'alguns moments escènics i algunes esporgades de text són subtils i eficaços. Tot i així l'obra és tan densa com fresca i se'n va més enllà de dues hores. L'airada txékhoviana es manté. L'epíleg —per a espectadors amants de sorpreses finals— és un risc personal de l'equip adaptador, una mena de signatura perquè se sàpiga qui és el responsable de tot plegat. Els riscos s'agraeixen —i sempre hi han de ser— ni que a vegades no s'entenguin del tot. Els militars russos txékhovians han passat a millor vida i s'han intercanviat per gent rasa de laboratori, gent de docència i gent de projectes urbanístics. Més propers. Més segle XXI. Més societat de serveis. ¿Seria tan estrany que, tot i ser a ca «Les tres germanes» d'avui, tota la família també tirés de vodka i de samovar, aquell trasto d'aire vintage per escalfar i bullir aigua en temps de reclusió i de tornada, sisplau per força, a l'estima de la llar compartida?

Quan una obra es converteix, a més, en un espectacle ben aconseguit de direcció d'actors, ho té gairebé tot guanyat. El trio femení de «Les tres germanes» són com tres diamants que espurnegen: Olga (Cristina Genebat), Maixa (Maria Rodríguez) i Irina (Elena Tarrats, una actriu i cantant, que per ara encaixa a la perfecció en personatges encara a la frontera adolescent, dotant-los d'alts i baixos que no fa res més sinó engrandir-los, com els espectadors recordaran de «L'ànec salvatge», la celebrada anterior obra amb la qual Julio Manrique va trepitjar el Lliure). Al seu voltant, Natàlia (Mireia Aixalà) complementa el trio. A la bancada veterana, l'Oncle metge (Lluís Soler) i la Tata (Carme Fortuny) fan el contrapunt imprescindible enmig de tanta interpertació de maduresa jove. I els que els ronden, parents i amics, Ivan, el ventall enamoradís (Ivan Benet); el Baró, atenció a l'epíleg! (Joan Amargós); Víctor, el professor de bona fe (Jordi Rico) i Andrei, el germà (Marc Rius). Tots a una amb etiqueta de garantia incorporada per la seva trajectòria.

«Les tres germanes» de la troupe de Julio Manrique ha esclatat com un doll d'una font d'energia enmig d'una temporada teatral esqueixada, incerta, angoixada, excepcionalment desconcertant i que tothom, quan hagi passat, voldrà oblidar. Però entre les imatges de l'oblit, quedarà la de la gran peixera de vidre amb els personatges de la família txékhoviana Prózorov enclaustrats dins, a la recerca d'una sortida d'emergència que no troben. O que potser no volen trobar. ¿On és Moscou? Enlloc i a tot arreu. (...)