Lessons in love and violence

informació obra



Direcció:
Katie Mitchell
Direcció Musical:
Josep Pons
Autor:
Martin Crimp, George Benjamin
Sinopsi:

Lessons in Love and Violence és la segona òpera sortida de la col·laboració entre George Benjamin i Martin Crimp. Està basada en fonts medievals per explicar la relació obsessiva entre el rei Eduard II i el seu amant Piers Gaveston, que altera la vida dels tribunals i el benestar polític del país. Així, en aquesta obra s’explora com les relacions personals poden tenir conseqüències polítiques fatals: un rei que viu una estreta però inquietant relació amb la seva dona Isabel, els seus dos fills i el seu amant Gaveston. 

Les lliçons de composició i anàlisi de Benjamin amb Messiaen fan que prengui consciència de la importància de les riques orquestracions, els ritmes i els colors. Així, la partitura, d’extraordinària imaginació, capta perfectament l’atmosfera claustrofòbica i eròtica, així com les emocions intenses del drama, mentre que la directora Katie Mitchell ofereix una posada en escena contemporània i visualment impressionant, situada en un castell escandinau ultramodern. 

Crítica: Lessons in love and violence

02/03/2021

Lliçons magistrals de poder i de grandiosa òpera contemporània

per Ramon Oliver

Els retrats pintats per Francis Bacon no deixen lloc a l’engany ; no permeten amagar´-se darrera la màscara. Els retrats de Bacon mostren sempre l’angoixa que s’amaga darrera el rostre, el crit ocult, la descomposició de la carn i de l’anima, el dolor, la desesperada soledat de l’esser humà . No és estrany que Bernardo Bertolucci els triés per il·lustrar els títols de crèdit de “Last Tango in Paris”, una de les històries d’amor i solitud més doloroses mai filmades. I tampoc és estrany que la seva influència es faci palesa a les parets del palau reial en el qual un jovenet hereu a la corona és a punt de rebre terribles lliçons sobre el poder, molt més farcides de violència que d’amor . Unes lliçons que, de retruc, també deixaran ben marcada la seva encara més  joveneta germana.

Però per molt amargues que els hi resultin aquestes lliçons als personatges que pateixen les seves conseqüències sovint letals, a nosaltres, espectadors i espectadores, ens donen l’oportunitat de gaudir de la millor òpera contemporània escenificada que s’ha presentat al Liceu al llarg del que portem de segle XXI. I cal deixar constància que per aquest mateix escenari on ara s’imparteixen tan imprescindibles lliçons hi va passar també al seu moment en versió concert  “Written on Skin”, una altra fita operística també ben farcida de violència, amor( i  desig, i tortura sàdica, i  àngels ) fruit del talent  del mateix tàndem culpable que ara ens torna a alliçonar: el tàndem format pel compositor George Benjamin i el dramaturg Martin Crimp. Dons noms als quals cal afegir el de Katie Mitchell: també ella ens ofereix una lliçó absolutament excepcional de direcció escènica. A Mitchell li devem, ja per començar , la ben moderna decoració de les habitacions d’aquest palau , i el constant canvi de perspectiva que ens ofereixen les seves habitacions cada cop que passem d’una escena a una altra.

Situem-nos . Cada cop que finalitza una escena, baixa el teló. I llavors ,a teló baixat,  Benjamin ens presenta uns interludis musicals carregats de genial tensió dramàtica que suposen el cim de la seva partitura; uns interludis torrencialment hipnòtics que adquireixen la densitat emocional capaç de transmetre’ns la sensació d’amenaça, neguit i/o perill imminent que la música sap com  materialitzar quan el pentagrama està en mans d’un talent com el seu. I per cert que aquests  interludis que per moments em van fer pensar també en les millors bandes sonores de Bernard Hermann, evoquen alhora una mica aquells altres sensacionals cortinatges sonors que el mestre Benjamin Britten situava entre escena i escena del seu “Peter Grimes”; sens dubte, Britten ha deixat la seva petjada en les partitures de Benjamin. El cas és que anant d’interludi en interludi,  l’Orquestra del Liceu fa també el cim guiada per la batuta d’un Josep Pons electritzant. Pons controla a la perfecció una tan fascinant com  complexa  partitura que constitueix en tot moment una lliçó de pur teatre musical operístic en el qual ni una sola nota es perd pel camí: aquí, totes i cadascuna d’elles estan al servei de l’evolució escènica que requereix el llibret, de la plasmació amb trets sovint expressionistes de la psique dels seus personatges, de la visualització sonora de les conspiracions que van prenent cos per aquestes estàncies que , quan es torna a pujar el teló després d’un interludi, ja ens presenten un punt de vista diferent .

L’alteració visual provocada per la mobilitat del decorat, ens convida a captar totes les perspectives i ambigüitats que ofereix allò que s’està  escenificant en ell. I alhora, no deixa de remarcar la sensació claustrofòbica d’espai sense sortida que presenta tan luxosament espaiós habitacle. Aquí queden enxampats tant els conspiradors com els que són objecte de conspiració. Tant els amants que han gaudit del seu moment de glòria abans de convertir-se en cadàvers, com el poble manipulat que reclama justícia i acaba sent objecte del més sofisticat menyspreu per part d’una reina mig alcoholitzada. Tant els fills de la casa reial que ja no podran escapar mai de la brutal crueltat que els hi ha estat alliçonada, com els seus progenitors i tutors que, creient-se posseïdors del poder, han acabat esdevenint també les seves víctimes.

Aquestes estàncies decorades amb pintures que podrien ser de Bacon i guarnides amb una gran peixera que anirà perdent la seva vida interior a mesura que la mort pren protagonisme a l’escenari, ben bé podrien formar part del palau d’Elsinor pel qual es passejava el príncep Hamlet perseguit pel fantasma del pare assassinat. En mans de Crimp i de Benjamin,- i especialment , en mans d’una Katie Mitchell que remarca força el paral·lelisme mitjançant  la seva posada en escena- ,aquesta família real presenta obvis  trets hamletians. D’altra banda, com és ben sabut, a la tragèdia shakespeariana el príncep recorre a una companyia d’actors per tal d’escenificar l’escena del crim, i intentar que la ficció de la representació l’ajudi a capturar la veritat dels fets . El teatre dins el teatre hi juga a “Hamlet”  un paper fonamental. Però  pren també un enorme protagonisme en aquesta òpera inspirada en una de les més celebres peces  d’aquell altre gran autor isabelí  contemporani de Shakespeare que va ser Christopher Marlowe: la que li va dedicar al rei Edward II. Això, malgrat que al llarg d’aquestes  lliçons no es pronunciï mai el  nom d’un monarca que  ,de tant desatendre el regne per gaudir dels plaers de la música, la poesia i l’amor en companyia del seu favorit Gaveston,  va acabar perdent tant la corona – omnipresent també al muntatge de Mitchell- com la pròpia vida.  

Un llit també omnipresent es converteix aquí en l’escenari central d’un drama que  gairebé  sempre es desenvolupa davant la mirada dels espectadors. Per aquest llit hi passaran els puntuals moments de desig, i també els molt més abundants moments de destrucció. En aquell llit morirà el rei  en mans d’un botxí amb rostre d’amant  , en un dels fragments més prodigiosos i emotius  del muntatge . I al voltant d’aquest llit hi situarà  Mitchell  un grapat de cadires que seran ocupades pels membres de la cort o altres convidats especials. Tota acció ,esdevé així espectacle. I arribat el moment del sensacional punt i final en el qual el príncep i la princesa demostraran de forma brutal haver aprés bé les llissons rebudes, l’espectacle esdevindrà acció letal. Impossible imaginar millor final per a tan gran espectacle.