Thomas Alva Edison no va inventar la bombeta elèctrica, però sí que la va dotar de vida de consum fins almenys 1.200 hores. I així hem arribat als Led i el baix consum. Una revolució tecnològica a la segona meitat del segle XIX que és la mateixa revolució social i sexual que es reflecteix simbòlicament en aquesta obra de l'autora nord-americana Sarah Bruhl (Wilmette, Illinois, EUA, 1974) i que darrera d'una pàtina de presumpta comèdia amaga una situació agredolça que deixa tocats tots els seus personatges.
El fet que l'obra tingui dos títols, o títol i subtítol, fa pensar en la indecisió o el joc incògnita del que es vol transmetre: ¿el que passa a la consulta del doctor Givings (Ivan Benet) o el que experimenten les seves pacients —i un pacient!— amb l'invent del que a finals del segle XX i principis del segle XXI es coneixeria com a “vibrador” i seria un dels articles estrella dels ara ja decadents Sex Shop?
El doctor Givings, un entusiasta dels invents relacionats amb l'energia elèctrica que proliferen a partir de la segona meitat del segle XIX, ha descobert la manera de recuperar les seves pacients —repeteixo, i algun pacient— que pateixen el que es podria anomenar “disfunció sexual” o situació “d'hivernacle sexual”. Però allò que ell considera que és vàlid per a les pacients, no ho troba ni ètic ni vàlid per a la seva esposa, Catherine Givings (Carlota Olcina), una jove mare sense suficient llet per criar la seva filla però plena de vida, parladora i somniadora amb un món que vagi més enllà del consultori del seu marit i que s'emmiralla en el jardí, el jardí d'hivern, que al final de la trama serveix de desenllaç sota la neu.
La pacient que protagonitza l'experiment terapèutic del doctor Givings és Sabrina Daldry (Mireia Aixalà), esposa del senyor Daldry (Xavier Ricart) que acudeixen a la consulta perquè el marit insinua que Sabrina ha perdut les ganes de viure feliç, es mareja sovint i l'amoïna la llum de les revolucionàries bombetes.
Al seu voltant, tres personatges que es podrien considerar secundaris però que acaben també tenint el seu protagonisme: Leo Irving (Pol López), pintor, bohemi, idealista, enamoradís, l'únic pacient home del doctor Givings; Annie (Alba Florejachs) una llevadora que ajuda a la consulta del doctor Givings i que és el personatge que menys obre la boca tot i que amb els gestos i la cara paga i amaga el seu passat com a dona; i Elizabeth (Adeline Flaun), la serventa del matrimoni de la pacient Daldry, que ha perdut una criatura i que acaba també sent la dida de la criatura del matrimoni Irving. És ella la que protagonitza una relació insospitada amb el pintor Irving fent-li de model com a madona alletant la criatura i que mostra la cara més lúcida i reflexiva de tota la troupe.
L'obra es desenvolupa dins d'una càpsula rectangular escenogràfica que sembla que els espectadors vegin per un ull de peix gegant a banda i banda. A dins, un espai amb utillatge romàntic, amb mobiliari de l'època, que fa la impressió que es farà aviat petit per a tant de moviment: el saló de rebuda i la consulta del doctor Givings, tot vist, separats per una porta sense vidres que fa que els dos espais no quedin mai “teatralment” desconnectats. I molts llums penjants i de tauleta que ja miren al modernisme, que s'encenen i s'apaguen només estirant un cordó, s'encenen i s'apaguen, s'encenen i s'apaguen... i que encaterinen el ritme vital de la jovial Catherine Givings.
El que passa a l'habitació del costat amb la consulta del doctor Givings desencadena la curiositat de Catherine Givings. I el joc de la comèdia està servit: atès l'excel·lent resultat que salta a la vista a la cara de la pacient després de cada teràpia a base de sessions de “vibrador” —qui hauria dit que un secador de cabell tunejat acabaria tenint aquesta utilitat!—, no hi ha res millor que “automedicar-se” i experimentar l'aventura orgàsmica fins que en tertúlia i conclave femení es descobreixi que sense “vibrador” i amb la relació conjugal es pot obtenir el mateix resultat.
«L'habitació del costat» només es pot mirar amb ulls d'avui. I així és com ho ha fet, em sembla, el director Julio Manrique, sense deixar-se encotillar per l'atmosfera victoriana. És aleshores quan flueix com a comèdia elegant i simpàtica, que el traductor Joan Sellent ha fet encara més fluida i vibrant, perquè els espectadors saben sempre molt més del que no s'hi diu. Però fent un salt enrere en el temps i fent un esforç de mirar-la amb ulls de segle XIX, la comèdia, com deia abans, esdevé agredolça per la repressió que assetja els protagonistes i, sobretot, per la situació de la dona de l'època, cosa que segurament és el que fa que s'escoltin a la sortida del teatre comentaris de satisfacció d'espectadores com aquest: «Ja m'havien dit que era una obra per a dones!». El boca orella, doncs, està garantit i l'èxit de la jugada també.
Potser sí que és una obra per a dones, tot i que els homes tampoc no en surten decebuts, però també és una obra “de dones”. Hi brillen com a dues grans comediants les actrius Carlota Olcina i Mireia Aixalà, l'esposa del doctor Givings i la pacient del doctor, respectivament. Dos papers antològics per a les dues. Les seves escenes són bàlsams d'aire fresc en tots els sentits.
Però atenció a l'aparició, a mitja obra, de Pol López, el pintor bohemi Leo Irving, necessitat estranyament de tractament terapèutic ni que sigui un home perquè, segons el doctor Givings, “és un artista”. És ell qui protagonitzarà algunes de les millors escenes de parella amb les converses amb la senyora Givings i l'idil·li amb la dida Elizabeth. I també molt en el seu lloc l'actor Ivan Benet, en el paper del doctor Givings, un personatge que, empès per la seva jovial esposa, acaba penjant els hàbits de científic a canvi de “viure” i a canvi d“amor”, de la descoberta del cos i del plaer sexual. Al final, l'autora Sarah Ruhl acaba plantejant l'etern dilema entre obrir-se als impulsos del cor o tancar-se a les directrius de la raó... per molt científica que aquesta sigui. (...)
