L'habitació del nen

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Savina Figueras, Santi Ricart, Belen Fabra
Escenografia:
Víctor AlGo
Vestuari:
Núria Llunell
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Víctor AlGo
Companyia:
Gataro
Producció:
Almeria Teatre, Gataro
Autoria:
Gustave Flaubert
Sinopsi:

Un home i una dona es lleven il·lusionats per celebrar l'aniversari del seu fill. Des del balcó del menjador contemplen el pis que tenen pensat de comprar, just a l'edifici de davant de casa seva. Aviat començaran una nova vida. El fill s'ha llevat esverat, entre il·lusionat i perplex, incapaç de pair els regals i les atencions que rep. Però un imprevist sacsejarà la vida d'aquest matrimoni i res ja no tornarà a ser igual. 

L'habitació del nen és una obra inquietant sobre les relacions de parella i l'amor filial. Un drama que divideix lectors i espectadors en dos bàndols irreconciliables fins al final.

Crítica: L'habitació del nen

09/10/2016

Intrigant teatre psicològic de trama quàntica però amb pàtina d'antiga

per Jordi Bordes

Víctor Álvaro construeix L’habitació del nen a partir d’un teatre psicològic que vol ser fosc, ambigu, inquietant. El dramaturg Josep Maria Benet i jornet va estrenar aquesta obra el 2002 al Teatre Lliure de Gràcia construint un drama quàntic. Perquè l'espectador haurà de decidir si el fill és viu o és mort; qui diu la veritat i qui veu miratges entre el marit i la muller. Un dia d'aniversari el nen salta la barana del balcó. Ella diu que cau i es mata; ell diu que el salva al darrer instant. 

Aquesta posada en escena evita l'escena d'arrencada amb un vídeo que es presenta fargmentat, d'escena a escena. Els dos actors treballen la intensitat i si l'un (Santi Ricart) és optimista (o nega la realitat d ela manera més patètica); l'altra (Savina figueras) cau en una depressió que la immobilitza. El repte hauria de ser aconseguir mantenir la incertesa fins al final. Però la solució dramatúrgica dificulta mantenir un equilibri entre les dues veritats que es contraposen tràgicament. L'espai sonor, tètric, fa ressonar la peça a un muntatge caduc, molt més antic del que la interpretació i el text plantegen.

Gataro ha abandonat per aquesta producció el seu format expresionista. Era imprescindible, certament, per defensar una situación que parteix d’un fet que podria ser real i que la mala consciència dels dos pares converteix en una auto-tortura. Però no s'arriba a aconseguir (hi ha temps per corregirt en la llarga temporada a l'Almeria) que la sensació d'ambigüitat ofegui el públic: que pensi que aquesta amenaça fortuïta pot passar a casa seva.