L'habitació del nen

informació obra



Intèrprets:
Savina Figueras, Santi Ricart, Belen Fabra
Escenografia:
Víctor AlGo
Vestuari:
Núria Llunell
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Víctor AlGo
Companyia:
Gataro
Producció:
Almeria Teatre, Gataro
Autor:
Gustave Flaubert
Sinopsi:

Un home i una dona es lleven il·lusionats per celebrar l'aniversari del seu fill. Des del balcó del menjador contemplen el pis que tenen pensat de comprar, just a l'edifici de davant de casa seva. Aviat començaran una nova vida. El fill s'ha llevat esverat, entre il·lusionat i perplex, incapaç de pair els regals i les atencions que rep. Però un imprevist sacsejarà la vida d'aquest matrimoni i res ja no tornarà a ser igual. 

L'habitació del nen és una obra inquietant sobre les relacions de parella i l'amor filial. Un drama que divideix lectors i espectadors en dos bàndols irreconciliables fins al final.

Crítica: L'habitació del nen

05/10/2016

Una habitació angoixant

per Toni Polo

Josep Benet i Jornet ens tanca en una habitació tan infantil com angoixant. Allà transcorre una obra carregada de tensió que juga amb el misteri, amb la por, amb la il·lusió, amb el dolor, tot per recordar-nos que en qualsevol moment les nostres vides es poden desfer completament fins a convertir-se en una mena de llimbs pel qual transitarem sense que res no ens importi.

La tensió no para de créixer al llarg de l’hora i poc més que dura l’obra. La felicitat (sincera), l’amor, la il·lusió d’uns pares molt enamorats, fins i tot fastigosament enamorats, que ho tenen tot i que n’esperen encara més (un altre fill: la parelleta, potser...), es va esvaint arran d’un accident (fatal?) del nen. A partir daquí, comença un joc psicològic macabre: què li ha passat al nen? Va morir en laccident o tot va quedar en un ensurt? Quin dels pares està delirant, la mare que intenta inútilment assumir la mort del fill o el pare que assegura que al final no va passar res i el nen tornarà a casa després del cole? Els comportaments dels dos protagonistes argumenten, paral·lelament, les dues situacions.

Tot queda resolt en una escenografia que fa ús de vídeos, de melodies electròniques esgarrifoses, de llampecs de llum. L’habitació del nen es carrega d’energies magnètiques que poden arribar a fer perdre la paciència, els nervis. La convicció della, abstreta, desfeta, morta ja en vida per la terrible pèrdua, i la insistència i en convenciment dell, que vol acabar amb qualsevol sentiment de culpabilitat, aconsegueixen atrapar poderosament lespectador. La presència fantasmagòrica del nen, que només apareix en projeccions inquietants, ens fa dubtar tota lestona. Qui delira: qui el veu o qui no el veu? Qui el busca o qui no el vol veure?