És inevitable, per al públic de certa edat, comparar la
versió de L’habitació del nen amb la
que l’Almeria Teatre ha obert la seva temporada amb la que en va estrenar l’any
2003 el Teatre Lliure a la seva seu de Gràcia. I és inevitable, principalment,
perquè aquesta peça de Josep Maria Benet i Jornet és tant xocant i inquietant
que es fa difícil d’oblidar. Protagonitzada per una parella ideal que celebra
l’aniversari del seu fill mentre espera ampliar la família amb la parelleta, L’habitació del nen explora els límits de
la consciència i la racionalitat humanes en situacions límit, afortunadament no
quotidianes però en absolut insòlites o desconegudes.
Víctor Álvaro ha desconstruït el text original de Benet i
Jornet, fusionant i barrejant els dos actes inicials en un de sol en una opció que
obeeix a l’austeritat de la producció –el primer acte el protagonitza un nen
que, en aquest cas, només apareix en projeccions—però que també és una
implícita declaració d’intencions.
Essent com és una peça que retrata una situació
extremadament crua, L’habitació del nen
de l’Almeria Teatre apel·la més al cap que al cor del públic. Allà on fa més
d’una dècada hi havia essencialment emoció ara hi ha una aposta per la
incògnita gairebé propera al thriller
que requereix espectadors perspicaços disposats a llegir més enllà del text per
treure l’entrellat del que llavors era el subsòl de l’obra i ara n’és l’element
central.
Cal doncs, anar a l’Almeria Teatre disposats a indagar què
és exactament el que Álvaro i els seus volen explicar, de forma que el debat
post-funció està garantit. Com també ho està un bon treball dels intèrprets. Hi
veureu un Santi Ricart esplendorós en recursos i amb un contundent domini de la
situació, al costat d’una Savina Figueras que, en un primer moment, pot semblar
més interpretativament discreta però va guanyant en solvència a mesura que
l’argument avança. En qualsevol cas –pista— entendreu molt millor el treball
d’un i d’altra quan aconseguiu desllorigar el conjunt.
Per la resta, aquesta Habitació
del Nen és massa forçosament i injustament mesurada. Una escenografia potser massa bàsica i una
il·luminació efectiva però simple fan el fet però no sumen massa res al
conjunt. Sí que ho fa, en canvi, un bon plantejament de vestuari i
caracterització que –una altra pista—parla gairebé més que els personatges de
la situació que s’està presenciant. Cal anar a l’Almeria amb la lupa a la
butxaca!
