Quina és la realitat?Doncs que el teu pare – que no està per a històries ni per a
llegendes romàntiques , i que l’única cosa que pretén és tancar un matrimoni
econòmicament profitós – et vol casar amb un vell decadent que et provoca repulsió. Quina és la pel·lícula
que et muntes al teu cap? Doncs que darrera la sòrdida realitat, s’amaga una
fantàstica història de redempció : tu, ets la noia destinada a salvar
l’holandès errant del seu etern vagar pels oceans entre fantasmes. Cada set
anys, l’holandès que va desafiar el diable i va sortir perdent, té
l’oportunitat de desembarcar, i intentar trobar aquella dona fidel que trenqui
el seu etern captiveri solitari . Però fins ara – i l’holandès, ja comença a
perdre tota esperança- no ha hagut sort: sembla ser que la fidelitat , no és un
bé massa valorat entre les dones que s’han creuat pel seu camí. I això passa,
perquè fins ara, encara no ha conegut a la Senta. Ella sí, que està disposada a
tot pel seu holandès, ella sí que ho deixaria tot sense mirar mai cap en darrera
, per tal de seguir les passes d’un personatge al qual adora sense cap
necessitat de conèixer!
És curiós: l’última vegada que l’holandès de
Wagner es va deixar caure pel Liceu , ho va fer amb aires proletaris: Álex
Rigola situava l’acció del seu muntatge a una fàbrica de conserves , en la qual
es guanyava la vida la mateixa Senta. Però per contra, el director Philipp
Stöltzl, prefereix situar aquests personatges dins la ben nodrida biblioteca
d’un acomodat saló burgès presidit per una gran pintura de tempesta marítima;
una d’aquelles pintures que transmeten la melangia i l’atracció per l’abisma
que tant li escauen a una persona romàntica com cal. I Senta, aquesta Senta que
el director ens presenta alhora com la nena que va ser i que va fugir de la seva
solitud impregnant-se de les aventures i llegendes contingudes en aquestes prestatgeries
, és una ànima romàntica que ha acabat per transformar el seu romanticisme i la
seva necessitat de sortir del carrer sense sortida en el qual es troba la seva
existència en un pur deliri que deixa curtes fins i tot les visions
cavalleresques de Don Quixot. Mentre sona l’obertura wagneriana, la Senta nena
s’impregna d’unes imatges fabuloses que s’acaben materialitzant en veritables
al·lucinacions , capaces de fer navegar vaixells fantasma pel saló de casa.
Es tracta sens dubte d’una atractiva idea, que
Stölzl transforma en un muntatge també atractiu ( de fet, l’espectacle porta
anys representant-se per diferents coliseus operístics) , tot i que no sempre
es trobi al nivell de l’idea que l’anima. El director, assoleix moments
estèticament notables quan el decorat de la fantasia irromp al decorat de la
realitat, visualitza brillantment la forma com la Senta nena perviu en la Senta
adulta i l’impedeix percebre la sordidesa del que està passant realment amb la
seva vida condemnant-la així al deliri autodestructiu, i ens ofereix ben
orquestrats moments corals. Però per contra, es deixa arrossegar massa per
l’estètica “pirates del Carib” a l’hora de materialitzar la fantasmagòrica
tripulació de l’holandès , i permet que la Senta d’Elena Popovskaya s’escori una
mica massa cap al tret caricaturesc en
algunes escenes, sense acabar tampoc de resoldre l’apartat actoral de tot el
repartiment. Un repartiment que, en la proposta que ens ofereix el Liceu, resta
en la mitjania , i no acaba tampoc d’aconseguir que el vaixell wagnerià navegui
a la velocitat de creuer requerida per la partitura.
