No és tot or el que llueix al cofre dels tresors del fantasmal vaixell de l'holandès errant condemnat a navegar sense rumb pels mars fins que el seu capità trobi un amor en terra que el redimeixi del càstig diví. La quarta òpera de Wagner ha tornat al Liceu amb un botí carregat de promeses no complertes, com la de la irregular versió escènica del cineasta Phillip Stöltzl, que se centra en la mirada / son sobre la història d'una trastornada Senta, i la d'un fallit repartiment.
El debut en la direcció musical amb aquest autor de la ucraïnesa Oksana Lyniv era un altre dels al·licients, però tots aquests ingredients no van ser suficients per superar la mediocritat d'un elenc de mínims, en el què va destacar Albert Dohmen encarnant amb solvència wagneriana, malgrat mostrar-se vocalment desgastat, al protagonista de la trama, mentre que els altres participants en la producció mostraven les seves mancances.
El muntatge té bones idees. És interessant el plantejament d'una adolescent que creix a la restrictiva i masclista societat del segle XIX i es refugia en el món de les llegendes dels llibres, entre elles la del 'holandès', per escapar d'una realitat adversa. L'ingenu amor que sent des de nena per aquest espectral personatge es manté viu quan es transforma en una dona adulta. Les visions / al·lucinacions de Senta s'originen en la repressió del seu entorn presidit pel seu pare, el mariner Daland que pactarà el seu matrimoni amb el vell i fantasmagòric capità, i el caçador Erik, el seu possessiu pretendent. Stölzl intenta incidir en aquest rerefons psicològic mostrant a una protagonista neuròtica i autodestructiva que arribarà fins al suïcidi per complir la seva missió redemptora.
Un gran quadre en el fons dóna suport al seu món oníric i serveix per animar passatges com les accions marítimes i simbòliques, encara que moltes d'elles no aconsegueixen el seu propòsit de connectar amb l'espectador per falta de claredat expositiva. Per contra, està ben resolt el doble joc de la vida real en el saló de la casa paterna i el que, en el fons de l'escenari, reflecteix l'univers fantasiós d'ella, exposats amb l'ajuda d'una nena actriu i l'encarnació del Erik nen.
Lyniv va dirigir amb nervi a l'orquestra, traient partit a la corda i fusta, però la força del seu intent se li va anar pels metalls. Dohmen ser un sempre convincent holandès i el que millor s'ha.adaptat al llibre d'estil de l'opera. Elena Popovskaya va servir amb expressivitat a Senta, però encara que va exhibir un poderós volum, el su personatge va mancar de la riquesa de matisos que exigeix el rol. Attila Jun (Daland) es va passar de frenada vocal i tampoc va agradar el carregós registre de Timothy Richards com Erik. Va complir el cor, sobretot el masculí, amb les seves prestacions.
