Libèl·lula

Familiar

informació obra


Intèrprets:
Toti Toronell
Producció:
Cia. Toti Toronell
Autoria:
Friedrich von Schiller
Adaptació:
Sergi Belbel
Sinopsi:

A les fires, la música de carilló s'ha substituït per la música electrònica i les tires de bombetes per les làmpades de led. Malgrat tot, Libel·lula, segueix impertorbable. Un petit teatret de fira que es resisteix a perdre la seva essència de circ de les meravelles, de les coses fetes a mà.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica espectacle familiar 2016

Crítica: Libèl·lula

12/11/2018

La poesia del clown i els orígens dels teatre de barraca

per Andreu Sotorra

El pallasso és implícitament poètic. Doncs, Toti Toronell porta la poesia del clown a l'extrem dels orígens del teatre de barraca, al cinema mut, a la màgia dels autòmats, a la complicitat amb els que ja han deixat la infantesa per arribar millor als que encara hi estan en plena bombolla.

«Libèl·lula» és, com el nom de l'insecte, un espectacle que sembla volàtil, imperceptible, d'ales finíssimes i polsoses. Es podria dir “espiadimonis” o “cavallet del dimoni”, que són dues maneres més d'anomenar l'insecte, però l'efecte, tant sonor com poètic, no seria el mateix.

Toti Toronell fa, en aquest espectacle, de pallasso-orquestra. Els espectadors —no més de seixanta a tot estirar— es troben amb una estructura d'un petit circ que Toronell ha instal·lat en aquest cas en una sala tancada, cosa que fa que la il·luminació i el so formin part essencial del muntatge.

Primer, mentre els espectadors fan cua, ell mateix exerceix de taquiller, després d'acomodador distribuint els grans i els petits en bancs de fusta de la petita carpa, i més endavant de camàlic, de tècnic de pista i finalment de clown per acabar amb un bis multiplicat per quatre ambparaula inclosa.

Dins de la carpa, hi ha maletes que sembla que tinguin tracció a motor propi, capses de música de dimensions petites amb partitures minúscules —però que sonen!—, fil de maroma per a alguna sorpresa amb titelles acròbates, i el joc del clown amb ell mateix, els seus personatges i tots els espectadors.

Sempre amb un guió acompanyat d'una selecció musical que crea l'ambient propi del circ i amb alguns efectes de so, com el de les marranades dels nadons invisibles, que proporciona una de les accions més surrealistes de l'espectacle amb la col·laboració d'algunes de les sabates dels més grans convertides en criatures de bolquers.

En l'espectacle de Toti Toronell es barregen totes les disciplines del teatre de miniatura aconseguint que els més petits —i per extensió els acompanyants més grans— visquin una d'aquelles petites experiències teatrals que beu de les fonts de l'origen del circ i que deixen empremta per sempre. (...)