A les fires, la música de carilló s'ha substituït per la música electrònica i les tires de bombetes per les làmpades de led. Malgrat tot, Libel·lula, segueix impertorbable. Un petit teatret de fira que es resisteix a perdre la seva essència de circ de les meravelles, de les coses fetes a mà.
Espectacle finalista al Premi de la Crítica espectacle familiar 2016
Toti Toronell ha aconseguit “l’encara més difícil” en el seu petit circ: ha fet de la paraula libèl·lula -que, segons ell, no significa res però t’omple la boca- faci referència a un emocionant espectacle de pallassos que quedarà per sempre més en la memòria sentimental dels qui hem tingut el privilegi de gaudir-lo. Converteix la senzillesa dels mitjans, no en virtut, sinó en virtuosisme. Pallasso fins al moll de l’os, fa tots els papers de l’auca: taquillera, acomodador, mestre de pista i protagonista absolut; sempre des de la lògica clownesca en la que fa entrar al públic amb total naturalitat. August excepcional, no li cal ni massa maquillatge ni l’imprescindible nas per fer-nos entrar de ple en el seu món. Un món de jocs sense fi, sense objectius ni didactismes: Toronell juga per jugar i ens va fent partícips de les seves aventures inconcluses que s’esvaeixen de sobte quan qualsevol coseta atreu de nou la seva atenció. El tràfec dins la petita pista és tan intens que requereix la participació atenta de tots i cadascun dels congregats. Els congregats són pocs perquè el circ que ens acull és, per les seves dimensions i pels objectes que en ell es mostren, un mecanisme artesà accionat des de l’emoció immediata del frec a frec.