La versió en escenari tancat, en comptes de concretar, dispara cap a l'ambigüitat. Si en la versió de site specific la peça es tractava d'una travessa en silenci amb denúncies escrits amb guix per terra i 4 monòlegs que assentaven els puntals de la denúncia (podeu llegir-ho sota questes ratlles), ara s'han traslladat el pinyol d'aquests monòlegs a l'escenari i se'ls presenta en una mena d'invocacions espiritistes. L'arrencada, potent, amb la Mare Natura enterrada i esquitxant brins de vida amb un gest preciós (com el de Paraules que trenquen ossos) recorda a Dies feliços de Beckett. De fet, la situació engega en una aparent situació extrema, i és la Natura que convoca als humans a fer un ritual de revisió de vida.
El treball ha saltat al minimalisme. S'ha juxtaposat històries i s'ha menjat el context. Ara, tot hi ha de ser implícit però, en realitat, navega a una profunditat que l'espectador difícilment pot identificar. El treball de les actrius és honest, amb molta energia que arriba cristal·lina al públic. Hi ha una paraules dites però sobretot hi ha un dolor (unes pors) que les fa arrossegar. El llenguatge, generalment carregat d'imatges, amb un to literari, distancia l'escena del naturalisme. Es transita un espai incòmode, estret, desagraït. En la que el públic no troba identificació amb els personatges i només llegeix la tesi, molt ben intencionada de l'obra. Però sense reconèixer-se en el conflicte de l'obra no genera el revulsiu que, probablement, pretendria.
Crítica del working progress del 9 de juliol (Una llavor suggerent)
El col·lectiu Hui Basa, dirigit per Lali Álvarez, ataca de nou un projecte de militància. Després de celebrar la trobada intergeneracional (Mateix dia. Mateixa hora. Mateix lloc, al TNC) prova de sentir l'abraçada de la Natura. Els arbres han de salvar la humanitat; la Natura ha de fer veure a la Humanitat que està caient en un pendent que no podrà frenar. Efectivament, l’Agrupación Sr. Serrano ja deixaven ben clar a Katastrophe que els humans no hem de patir per la Terra, perquè aquesta continuarà voltant molt temps després que hagi desaparegut la civilització. Life, enclotat entre la sorra i l’ombra de la vergonya humana (tots hi estem vinculats, diu el noi despullat que canta a la fragilitat), és una llavor fèrtil i silenciosa que reclama un esclat de lucidesa al Primer Món. En aquest viatge breu (han tingut molt poc temps d'assaig però com tenien molt material l'han sabut estructurar amb eficàcia) es convida a un viatge introspectiu de cada espectador, però que transita en grup. El passeig es fa en quasi silenci, aclaparats per la magnitud de la denúncia i les acotacions puntuals dels intèrprets, que esperen el públic entre els arbres.
La dramaturga i directora confessa que té por del futur de la Humanitat, sobretot ara amb el canvi climàtic i la Covid-19. No és el primer cop que denuncia l'angúnia de la violència humana (ja ho va fer a The tzpar (L'espera) Però ara, en comptes de fer passar els espectadors com refugiats enmig d'una guerra es deixa més lliures que es confrontin amb la realitat pròpia i la d'aquestes víctimes de la depredació humana: “Ara que ja sabem què és viure confinats, què deu ser viure quan et treuen de casa teva. I no tens aigua corrent per a res. I t’obliguen a desplaçar-te per sobreviure”, s'exclama en un dels quadres amb la Barcelona postolímpica ufanosa, als peus. Álvarez torna a prendre una víctima com a exemple amb Berta Cáceres, que dóna peu al darrer quadre. Glaça el cor posar-se a la seva pell. El personatge de Berta Cáceres reivindica el seu dret a no moure’s d’on viu. Des d'un testimoni real, com el de Ragazzo o els de Barcelona (contra la paret) s'ensenya la crueltat impune que pateixen els més exclosos de la societat dominant.
Tots els clams esgoten l’oxigen abans de cloure’s sota d’una màscara antigàs. Terrible tragèdia encapsulada. Dèiem que les amenaces a Berta Cáceres eren el darrer quadre, però en realitat era el penúltim. La Natura (i el teatre que vol ser encoratjador) sempre dóna una última opció i deixa que l’esperit de l’últim arbre viu (metàfora de Natura que prova de conviure amb la Humanitat) insisteixi “sóc l’esquerda”. Tota muntanya i tot imperi s’esberla per una esquerda. I és en aquesta obertura que les llavors troben espai per revifar amb una nova vida. Tots els parts són durs i tenen un grau de risc però la recompensa és sempre un bri d’esperança.
