Allà la tens! És la mateixa Isabella Rossellini a la qual un cop vas
veure embaladit amagada dins d’un armari en companyia de Kyle MacLahlan dins
les inoblidables imatges de “Blue Velvet”. La mateixa Isabella a la qual vas
descobrir cinematogràficament saltant per “ Il prato” dels germans Taviani, poc
abans de casar-se amb Martin Scorsese (David Lynch, arribaria més tard a la
seva vida) . La mateixa Isabella filla d’un dels directors que més has admirat
i segueixes admirant : el gegant
Roberto Rossellini , el geni de “ Roma
città aperta”, “Germania anno zero” o “Viaggio in Italia” , pel·lícules que
potser alguns i algunes de vosaltres no heu vist, però sense les quals seria
impossible entendre el cinema contemporani . I allà, a la sublim “Viaggio in
Italia” ( pocs cops el dolor de l’amor que es torna desamor però potser segueix
sent amor al cap i a la fi, ha estat filmat amb tanta sinceritat) , està ella,
la mare , l’extraordinària Ingrid Bergman a la qual Isabella ja es semblava
força quan era joveneta, i encara s’ha
continuat semblant més a mesura que s’ha anat fent més gran. Ser filla de la
protagonista de “Recuerda”, “Encadenados” o “Casablanca”, podria deixar
aclaparada a qualsevol. Però Isabella va saber conviure amb l’herència mítica
agafant ella mateixa aires mítics, gràcies a un grapat de pel·lícules notables,
i a una carrera com a model de publicitat que ha fet també història. Entre
d’altres coses, per la forma com va saber plantar-li cara als discriminatoris
criteris aplicats en el món de la moda i la publicitat pel que fa a l’edat de
les models: Isabella, va ser una veritable pionera en aquest sentit.
I aquí està. No pas a un gran escenari
d’aquells que imposen distància, sinó a tocar, ficada a la intimitat de
l’Akadèmia , disposada a parlar-te de les seves passions animals. Vull dir – no
em mal interpreteu- de les passions que li desperten els animals en general, i
els gossets i les gossetes en particular . I compartint escenari amb la seva
mascota ; a escena també hi surt un actor que l’acompanya amb la seva mímica ,
però – no ens enganyem- la veritat és
que ningú es fixa tant en ell com en l’animalet de companyia i en la seva
estupenda propietària.
I, ben cert, Isabella té prou carisma i prou encant i prous recursos per fer-te
sentir d’immediat ben a gust amb ella, i fer-te passar una agradable estona ,
fins i tot encara que el comportament de l’univers animal, no sigui una feblesa
teva. Però més enllà de l’agradable estona, més enllà dels eixerits moments de
diversió i les didàctiques informacions sobre la forma com es comuniquen entre
elles i envers nosaltres les bestioles , i la necessitat de trencar esquemes
sobre el lloc que els hi atorguem a aquests éssers vius que comparteixen
planeta amb nosaltres ,tot plegat et deixa amb gust a poc .I quan el rostre de
Roberto i Ingrid apareix projectat en pantalla juntament amb les imatges de la
petita Isabella, no pots evitar desitjar que la Rossellini es surti del guió,
se’n vagi cap a altres esferes i records, ens regali amb una altra mena de
monòleg, i entri en altres territoris més intensos.Aquesta agradable
dissertació sobre el món de les bèsties, no és ni de lluny l’espectacle bestial
que –n’estic segur- la Rossellini ens podria oferir si volgués fer-ho.
