D'entrada és un luxe per aquells que perden el cap per tenir a tocar un mite del cinema. Isabella Rossellini et rep com si fos al menjador de casa. Aquesta és la proximitat. Ella dirigeix els comentaris a públic contínuament i no amaga gens ni mica la seva carrera com a actriu i model. Perquè la seva vida va lligada amb l'estima pels animals. D'una manera incondicional, per a alguns un punt malaltissa. Però sempre càlida. Si a Green porno era càustica amb els animals de cintura cap avall (se centrava en la sexualitat), ara ha intentat completar el cos de les bèsties i indagar de cintura cap amunt. Per a això, té de companys de viatge uns bustos de filòsofs que raonen sobre la relació entre l'home i els animals. Manté les animacions i algunes fotos: diu que alguns animals es posen elegants per seduir les parelles com si fossin veritables artistes. I cita la seva mare, Ingrid Bergman, amb una indubtable clicada d'ullet a l'audiència cinèfila!
Link Link Circus té un punt d'entreteniment ben fresc. Hi apareixen elements aparentment sobrers com els dos trens de bèsties, que s'arrosseguen per a l'inici i després de les salutacions. No fan res però, sent-hi, li permet a ella dialogar-hi alhora que posa el públic en el to i l'espai que l'escena necessita: un cert to naïf, de voler creure-s'ho tot. Cal entendre com a boutades les disfresses de la seva mascota. En xai, però també en abella o dinosaure. Així com la presència del seu partenaire que tant aviat arrossega un cervell gegant com executa els dos tipus de moviments de les abelles, ridiculament divertit.
És una presentació que remet al joc d'infància, certament. A ensenyar als pares les descobertes dels ossets de peluix en un circ de la mida de la sala d'estar, o del llit abans d'anar a dormir. És un instant d'una dolça intimitat. Diu Rossellini que fa entreteniment. El seu to, la seva proximitat és de joc un punt trapella mentre insisteix en reflexions de pensadors i científics (treu un símil del que seria l'Escala de l'enteniment de Llull, que Subirachs va plasmar en una escultura a Montserrat). I amb aquest somriure foteta i aquelles il·lustracions infantils i de decorats de paper de mida natural ens trasllada a la veritat Monty Python, tot i que sense la mala bava cínica dels còmics. La seva broma és blanca.
El discurs, de National Geographic. La presència, de revista del cor. Una combinació estranya que, això sí, connecta des de la major de les senzillesa: algú que il·lustra un discurs a una audiència pròxima amb un pòster de cartolina enganxat a la pissarra.
