Livalone

Teatre | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Francesc Cuéllar encarna el prototip de jove de vint-i-tants que intenta la gran fita de viure sol, sense compartir pis, a Barcelona. Amb la conferència com a format vehiculador, es construeix un relat en primera persona, amb lucidesa i humor, sobre els camins per arribar a l'autosuficiència abans dels trenta. Una dissecció de les adversitats i els entrebancs que han d'afrontar, per sobreviure amb una certa dignitat, una generació de joves millenials que viuen indefinidament en precari: l'especulació, la gentrificació, la bombolla immobiliària, el turisme de masses... Un repàs minuciós i sarcàstic dels usos i costums, drets i necessitats de la societat contemporània. Pel que toca a maneres de viure.

Crítica: Livalone

09/09/2019

Paradoxal i càustica coincidència

per Jordi Bordes

Buscar lloguer a Barcelona pot ser un exercici de comèdia negra. Francesc Cuéllar, un actor i director que s'està guanyant un lloc (com Alejandro Curiel o Glòria Ribera dels José y sus hermanas) en el panorama emergent català, ha decidit transformar en espectacle la seva recerca. Ha coincidit amb els de Mos Maiorum en què el problema creix arran de la gentrificació (Gentry), però li ha donat un tomb un punt poètic, per una banda (com el Constructivo de la fundació Collado), i d'un sarcasme excel·lent com Aneboda de Joan Yago. La coincidència, o no, ha fet que l'obra s'estreni a l'antic local de Cal Trepat, dins de Fira Tàrrega. Va ser on els de Kamchatka van fer la preciosa peça Habitáculum: els immigrants de l'Europa de l'Est convidaven els veïns a una festa.

Cuéllar i Curiel beuen de la forma excessiva, del canvi de format i de codi constant. Fan navegar l'espectador per profunditats diferents i amb una estètica que reconeixen molt millor els que no han arribat a la trentena (com s'apropen a icones com Mónica Naranjo o La Oreja de Van Gogh...) plasmen un collage que apunta a molts punts i que deixa l'espectador que triï el que és l'ha captivat. La solució que resol la manera de viure sol és d'una negror cruel excessiva però que posa el dit a la llaga.