La ciutat està assetjada i som al pic de l’hivern. Al pis del Professor, on es refugien el seu assistent Daniel i la Marina, estudiant d’últim any i amant del Daniel, només un combustible els pot permetre lluitar contra el fred: els llibres. Però no tothom hi està d’acord. A mesura que passen els dies i que el fred els tenalla, els principis ètics trontollen i el triangle format pels tres personatges s’anirà enterbolint a causa de la gelosia, els interessos, el poder i l’instint de supervivència.
Amb Llibres per cremar, que s’estrena per primer cop a tot l’Estat i suposa el debut de la Companyia Pyros, es proposa un joc de miralls monstruós on el públic pugui veure idearis i comportaments reflectits que sacsegin consciències i facin prendre consciència de la importància de la cultura perquè l’últim que ens queda, l’únic que tenim, al cap i a la fi, és la nostra humanitat.
Un altre llarg i duríssim hivern d’una guerra que no s’atura. A fora, la desolació més absoluta. Dins els escassos edificis que encara queden dempeus, la buidor més aclaparadora. I, per tot, un fred que insensibilitza el cor dels vells i glaça el dels joves.
A l’apartament del professor ja no queda res per cremar... només els llibres, uns llibres que cada vespre ell i la parella formada pel seu assistent Daniel i la jove Marina, seleccionen acuradament. Quins cal llençar primer al foc? Quins cal salvar?
D’aquesta manera, Llibres per cremar –de moment, l’única peça dramàtica coneguda d’Amélie Nothomb– planteja una reflexió entre la vida i la literatura a través dels seus tres protagonistes, que debaten sobre el valor de la cultura, de la importància o transcendència de determinades obres i de determinats autors –sempre inventats perquè l’obra no és un tractat de literatura–, però també de la vida mateixa.
La guerra i el fred fan aflorar el que la pau i el confort mitiguen: la necessitat –o no– de lluitar per sobreviure; d’arraconar expectatives; l’individualisme ferotge i, també, la profunda soledat de cadascú. I és així com apareix el costat més fosc, més descarnat... que, en certa manera, entronca amb les obres d’aquesta prolífica novel·lista belga per a qui el drama de l’existència consisteix a “trobar la distància adequada envers els altres” i que escriu perquè intueix que la soledat pot ser el preludi del suïcidi.
Llibres per cremar no és una proposta amable ni un text fàcil. Ni per als intèrprets ni per al públic, a causa de l’estranya convivència entre la indefinició i la concreció, i dels múltiples petits replecs que conformen uns personatges revestits d’una gran cruesa emocional i que tan aviat són com les cendres que s’escampen arreu, com les brases que s’encenen, ràpidament, per apagar-se després d’una breu foguerada.
Ramon Vila sap veure i destapar la complexitat del seu personatge, mentre que a Roger Batalla –responsable d’una acurada traducció– li costa desfer-se d’un cert estatisme que li resta expressivitat. La veu femenina és la de Paula Sunyer, que encara el seu debut com a actriu professional amb una valentia encomiable i un treball mesurat, efectiu i prou versàtil que mostra ànima d’actriu. La seva Marina creix sensiblement a mesura que també ho fa el seu personatge. Ella i Vila ens ofereixen alguns dels moments més intensos d’aquest muntatge dirigit per Blanca Bardagil. De tots tres, se n’ha de remarcar una vocalització clara i entenedora que no sempre és present als escenaris.