És hivern. Fa fred. Hi ha guerra. Les bombes cauen a fora. L'habitatge del professor sembla immune al desastre de fora. La Universitat és un dels objectius principals dels obusos. Un dels estudiants, el seu assistent, comparteix el pis amb ell. I una estudiant, amiga temporal de curs de l'assistent, també hi acaba anant a parar pel setge de la ciutat que es fa irrespirable. Amb aquest recurs de refugi, l'autora crea un ambient asfixiant que té només com a marc una estesa de llibres esmicolats, tres o quatre cadires i una estufa de llenya, però sense combustible a causa de les penúries de la guerra.
L'escriptora belga de llengua francesa, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) va escriure aquesta peça breu el 1994 i és inevitable pensar que ho va fer quan aleshores tot Europa mirava astorada, i amb amb ulleres fosques per no veure-hi clar, el setge de Sarajevo i la desfeta posterior dels Balcans i l'antiga Ioguslàvia.
Però no és d'aquell desastre contemporani del que vol parlar Amèlie Nothomb sinó d'una altra guerra i d'una altra desfeta: la guerra i la desfeta personal dels tres personatges que enclaustra en el pis gèlid sota el setge que cadascú d'ells infligeix sobre l'altre. Només els llibres convertits en combustible poden crear una mica d'escalfor sobre aquella fredor. ¿Però quins llibres es poden cremar i quins no? ¿Quins són els autors i les obres prescindibles i quins els que caldria preservar per al futur?
L'autora planteja un dilema entre la cultura, la memòria i la supervivència. I enmig d'aquest dilema hi esquitxa pulsions humanes: l'assetjament personal, la venda d'amor a canvi d'escalfor, el creixement de l'odi per la falsedat de l'amor o el joc maquiavèlic de la superiorirat del professor sobre els estudiants més joves que, després d'abandonar la trona de la Universitat, practica igualment en la seva concepció de les relacions personals.
Tot plegat, un refugi que es converteix en una mena de caldera d'en Pere Botero, un avern que només reconeix que ho és la jove estudiant i que acaba encegant els altres dos personatges fins a la fugida final cap a l'exterior on la mort es pot comprar oferint el cos als obusos de la plaça —o sobre el pont que travessava Sarajevo per una garrafa d'aigua— per deixar Llucifer reclòs en el seu refugi, cremant finalment el llibre que no hauria cremat mai ni de paraula i escalfant-se els palmells sobre l'estufa roent, àvida de cruspir l'últim combustible de paper que li queda per consumir.
Amb aquesta estrena, el text de «Les combustibles», d'Amélie Nothomb —autora habitualment traduïda aquí per la seva narrativa—, es versiona per primera vegada en català de la mà de Roger Batalla i la companyia Pyros. L'actor Ramon Vila hi fa el paper del professor, escèptic per maduresa, provocador a l'hora de la reflexió, cínic sense compassió quan convé. El mateix traductor Roger Batalla hi intervé en el paper de l'assistent. Però durant l'hora i mitja de l'obra, qui va prenent més relleu i qui va creixent progressivament és el personatge de la jove estudiant, interpretat per l'actriu Paula Sunyer, amb fugaces intervencions de cant enmig del discurs, dominant el gir radical de l'acció i provocant també que el setge que els envolta els acabi enfonsant tots tres en el pou del seu infern personal. (...)
