L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui.
Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal.
«Lo nuestro» és una comèdia de costums, de bulevard fins i tot, que retrata una tipologia familiar com moltes de les famílies que, com deia aquell, viuen i treballen a Catalunya. Una d'aquelles famílies que fins i tot es va sentir identificada amb la història del país i les seves reivindiacions quan el president Tarradellas, des del balcó —per no dir des del “plató” de Pere Portabella— de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, va dir allò de: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!».
A cals Guerrero Fernández, que viuen en un pis interior d'un bloc de barri humil que no té sortida a la façana, de l'àrea metropolitana de Barcelona que podria ser qualsevol àrea metropolitana del país, han treballat per la justícia social des de la fàbrica i el sindicat, per part del pare, i per tenir el plat a taula cada dia des de la feina d'una oficina amb cinc treballadors més, per part de la mare. La filla fa temps que se la campa sola, intentant fer carrera a empentes i rodolons com a actriu i guanyant-se les garrofes en una barra de bar. I el fill, tres quarts del mateix, però sense feina definida del tot i amb algunes amistats que trenquen la línia vermella del seu origen.
Tots quatre s'entenen i ballen sols en una relació bilingüe que alterna el castellà i el català a parts iguals, segons el moment, la situació i el nivell més o menys emotiu de l'expressió. I tots quatre amaguen un secret que en forma de desig per a l'any nou que comença acaba esclatant. Una de freda i una de calenta. I una altra de calenta i una altra de freda. Fins a l'explosió final.
Un quadre de costums amb una banda sonora de fons que passa per Ana Belén, de la qual es fan la mare i de la qual han manllevat com a símbol familiar el desig de la cantant d'obrir o tancar la muralla. Això no vol dir que el pare no recordi els grups de rock del seu temps i que tant el fill com la filla en passin com mana la tradició.
Si bé la trama fa ús d'un recurs de tòpics amables com la loteria de Nadal, la Grossa de Cap d'Any, les campanades de TV3, que sempre són “rares”, o les de televisió espanyola, que són més del “rellotge”, segons el pare, l'autora els dosifica amb prou habilitat perquè no li dilueixin la seva intenció que no és altra sinó la de proporcionar alts i baixos, alegries i ensurts entre els quatre personatges i, de rebot, també entre els espectadors.
Darrere de «Lo nuestro», una peça de Nadal que va veure la llum el 2019 a la Sala Flyhard i que des d'aleshores no ha parat de girar fins a arribar novament a Bacelona, s'hi veu una influència del guió televisiu de comèdia familiar portada al teatre amb una bona direcció de Mercè Vila Godoy que, jugant amb algunes escenes de flaix congelat, aconsegueix dotar d'un bon ritme tot allò que ha passat, passa i passarà en un pis de barri humil sense finestres al carrer, però amb moltes “vistes” a l'ampli horitzó dels desitjos i les il·lusions del futur. (...)
