Loco amoris

Teatre

informació obra


Autoria:
Pablo Macho
Intèrprets:
Pablo Macho, Emma Arquillué
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

L’amor no és un estat. És un lloc. Enamorar-se és trobar-se, és coincidir en aquest lloc. I sona abstracte, però és un lloc concret que no habites tu, sinó que t’habita, que s’obre dins teu. Per això ens sentim tan grans quan ens enamorem. I a la vegada tan petits. Perquè sents que et treu de tu. Perquè d’alguna manera entres al lloc que s’ha obert dins l’altre. I és un lloc que desconeixes totalment. Per això dona tant vertigen. Aquesta sensació a l’estómac, que alguns li diuen “papallones”, és vertigen davant la immensitat d’un lloc desconegut. D’alguna manera som la suma de totes les persones que hem estimat, no? El lloc de l’amor som nosaltres.

LOCO AMORIS (‘el lloc de l’amor’ en llatí) sorgeix d’un impuls creatiu arrel de la nostra experiència com a parella: una relació a distància. Partint d’aquesta situació concreta cada cop més comuna, aquest projecte obre la reflexió cap a un lloc tan ampli i extens com és l’amor en una de les seves infinites formes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Loco amoris

28/11/2021

Senzillament, delicat retall de vida

per Jordi Bordes

La Bella Otero completa el seu díptic al Tantarantana (després d'una ambiciosa i intrigant Enterrando a Dodot) amb un treball que apel·la a una certa racionalitzacio de l'amor. És, evidentment, un tema molt tocat i també es pot coniderar agosarat procurar donar una nova pàtina a la relació de parella. La particularitat que bona part de la relació s'hagi de viure a distància recorda el film 10.000Km. El seu joc de compartir exercicis de iogaper videoconferència, com qui anul·la l'espai, evoca a la reflexió de Núria Guiu (Likes, Spiritual boyfriends). Recentment, també en van fer una lectura, probablement més performàtica els de VVAA a This is real love.

Ara, parlen des del singular de la primera persona i plantejant l'estabilitat d'una relació enmig d'un camp de margarides (les flors que es defullen amb el clàssic sí-no). Més enllà de l'argumentació química (com aquella lúdica i generosa peça d'Exercicis d'amor, de Pont Flotant (Fira Tàrrega, 2009)

Les discussions amargues per zoom, els comiats físics sempre amb una certa rancunia; les decisions d'obrir la relació per no castigar laltra i després comprovar el mal que fereix a la parella són alguns dels aspectes que permeten jugar amb aquest dispositium tanbt naïf com sincer. Respon bé a la ingenuïtat del primer amor i, paradoxalment, a una reflexió prou profunda sobre les conseqüències d'estima en una tercera persona.

Certament, la peça pivota en la relació entre Pablo i Emma. Diu que són parella i que s'estimen. Però, entremig, passa tot un mar de dubtes, d'inseguretats, de decisions que arrraconen l'amor pel deure professional. Pel mig, juguen a saltar pel parc (localitzat, casualment) qué es el millor lloc de París en el record d'ell. S'adona que tot el mapa de la capital francesa té sentit perquè ella l'ha acompanyat passejant. Tant simple, tant directe, tant eficaç. Tan tendre.